Entre el carrer de Ferlandina i la plaça de Joan Coromines, a tocar del CCCB, hi ha la reproducció del mural que Keith Haring va pintar el 1989 a la plaça de Salvador Seguí, anomenat “Tots junts podem aturar la sida”.

Haring era un artista de carrer, un grafiter, però també, un activista social. Va néixer a Reading, Pennsilvània, el 1958. Va iniciar la seva carrera al metro de Nova York amb uns treballs que responien a la cultura del carrer dels anys 80.

El 1989, Haring era de pas a Barcelona. En aquella època, ja era un artista reconegut internacionalment. Aprofitant la seva presència, la seva amiga Montse Guillén, propietària del restaurant Internacional de Nova York, li va proposar de fer un mural a Barcelona. Haring va accedir amb la única condició de poder triar el lloc. L’endemà mateix, l’ajuntament de Barcelona li va concedir el permís i en vint-i-quatre hores, el projecte s’havia convertit en realitat.

El lloc triat va ser una paret inclinada a la plaça de Salvador Seguí, a l’antic barri Xino. L’obra feia 35 metres de llarg per 2 d’alçada i la va fer en 5 hores, mentre escoltava música “house” amb un radiocasset. Va fer servir un pinzell del 24 i pintura vermella.

Al mural hi ha una gran serp que representa la malaltia perseguint a uns personatges que fugen. Unes grans tisores intenten tallar la serp, que sosté una xeringa amb la cua. El preservatiu representa la protecció. Mentre, la societat tancada en ella mateixa està representada per les tres mones sàvies, la que no vol veure, la que no vol escoltar i la que no vol parlar. Finalment, el lema i títol de l’obra, “Tots junts podem aturar la sida”, és celebrat per una colla de persones.

Haring no va cobrar res pel mural. Simplement volia conscienciar la societat de la importància de protegir-se contra la sida. Hi havia una motivació biogràfica, ja que ell mateix havia estat diagnosticat com a portador del virus. De fet, Haring va morir un any després, el 1990.

El 1992, el mural estava en un estat de conservació lamentable i l’edifici que el suportava havia de ser enderrocat. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, l’ajuntament i la Keith Haring Fundation, es van encarregar de salvaguardar l’obra. El sistema va consistir a calcar l’obra sobre un plàstic i prendre mostres de la pintura emprada. Es van fer dos intents de reproduir l’obra, el 1996 i el 1998, abans que el 2014 es fes a la seva ubicació final. La reproducció definitiva es va inaugurar el dia que es complien 25 anys que Haring havia pintat l’original.

Haring va concebre el mural com una obra efímera. Segurament no s’hauria imaginat que acabaria sent una obra emblemàtica de la ciutat.