L’Estadi Olímpic de Montjuïc, conegut mundialment per acollir grans esdeveniments esportius i competicions d’elit, amaga entre les seves parets un capítol profundament humà i desconegut. Entre els anys 1936 i 1939, coincidint amb el transcurs de la Guerra Civil Espanyola, aquest recinte es va transformar en un centre d’acollida colossal per a més de 20.000 persones refugiades que fugien de les zones ocupades per les tropes del general Franco.
La mirada de tres fotògrafs històrics
Aquesta dramàtica realitat, que va convertir l’espai en un símbol de solidaritat i supervivència, ha pogut rescatar-se de l’oblit gràcies a la feina de documentació gràfica realitzada per tres fotògrafs de renom internacional: Margaret Michaelis, Kati Horna i David Seymour, conegut artísticament com a Chim.
La primera a documentar la situació dels refugiats establerts a l’estadi va ser Margaret Michaelis, des del mes de juliol del 1937. Michaelis, una fotògrafa d’origen jueu establerta a Barcelona després de fugir d’Àustria, va realitzar una tasca inestimable per al secretariat de premsa de la Generalitat de Catalunya, llavors dirigit per Jaume Miravilles. A través de la seva càmera, va immortalitzar les tasques de beneficència i assistència social, així com el funcionament dels hospitals i de les escoles republicanes creades per gestionar l’emergència humanitària.
Per la seva banda, la fotògrafa hongaresa Kati Horna va documentar l’estada a l’estadi durant bona part del conflicte bèl·lic. Horna va arribar a Catalunya a partir del febrer del 1937, coincidint amb l’arribada massiva de persones desplaçades des de Màlaga durant la coneguda com a desbandada. Igual que Michaelis, va col·laborar amb el Secretariat de Propaganda i amb la CNT, publicant les seves instantànies en revistes com Mujeres Libres, Umbral i Tierra y Libertad. Les seves imatges no només reflectien la vida a l’estadi, sinó també la duresa d’una Barcelona assotada pels bombardejos, i aportaven una mirada profundament feminista centrada en les dones, la infància i les persones grans.
Organitzar una rereguarda sota mínims
La tasca d’acollir més de 20.000 persones en un context de revolució i conflicte armat va suposar un repte per a la societat catalana. Amb gran part dels homes de Barcelona i molts professionals de la sanitat mobilitzats al front de guerra, la rereguarda es va haver d’organitzar de manera pràctica i col·lectiva.
La ciutat va mobilitzar recursos per habilitar hospitals, dur a terme transfusions de sang pioneres, garantir l’abastiment de matèries primeres per alimentar la població i escolaritzar els nombrosos infants arribats sense la companyia dels seus pares.
