Malgrat la seva importància històrica, ben poca gent és conscient de l’existència d’un forn barroc a Montjuïc. Per una banda, es troba en una zona poc transitada i allunyada dels itineraris principals del cementiri; per l’altra, durant dècades ha arrossegat una catalogació errònia.
Les primeres excavacions dutes a terme a la zona durant la dècada de 1960, coincidint amb el moment d’expansió del cementiri i l’edificació de la part alta amb nous passadissos i nínxols, van atribuir erròniament el jaciment a l’època romana.
Aquest error s’entén pel context geogràfic: l’entorn està ple de pedreres romanes, ja que la muntanya ha estat històricament un punt d’extracció de recursos. No obstant això, intervencions arqueològiques posteriors realitzades l‘any 1983 van descartar l’origen romà i van datar el forn en ple període barroc.
Estructura i funcionament de l’antic forn
Pel que fa a la seva morfologia, l’estructura pot resultar difícil d’identificar per a qui no estigui familiaritzat amb la industrialització d’aquella època. El conjunt presenta un gran orifici d’entrada a partir del qual s’obre una mena de reixa dotada de petits forats. Aquest espai interior era el gresol on es duia a terme la cocció de les terres i argiles destinades a convertir-se en teules i altres materials de construcció fonamentals per al creixement urbà.
Montjuïc com a bressol de la ciutat
L’emplaçament actual del cementiri i els barris adjacents com la Zona Franca o el Polvorí s’associen sovint amb la perifèria o l’extraradi urbà. Tanmateix, la importància històrica de Montjuïc va molt més enllà. En època romana, aquesta zona acollia un dels ports principals i restes tan rellevants com un dels primers castells comtals de la regió, el castell del port.
Lluny de ser només una zona de conquesta o expansió moderna, els experts recorden que la muntanya de Montjuïc funciona autènticament com la mare de Barcelona. Des de l’antiguitat, la ciutat ha crescut nodrint-se de les pedres, el fang, la terrissa i l’argila extretes d’aquest entorn.
Així doncs, s’origina una dualitat gairebé poètica: d’una banda, el cementiri de Montjuïc es manté com el lloc de culte a la mort i de repòs final per a milers de barcelonins; de l’altra, sota els mateixos terrenys s’amaga el testimoni material d’on va néixer pràcticament la configuració física de la Barcelona històrica.
