La font de Santa Anna és una de les “més antigues de Barcelona” segons destaca, en aquest Va passar aquí, Ricard Bru, doctor en història de l’art. Bru assenyala que, al mateix temps, aquesta font també és “un dels millors testimonis de la voluntat noucentista de fer de Barcelona una nova Florència“.
L’origen medieval
Bru recorda que a l‘edat mitjana Barcelona “era una ciutat sense xarxa de distribució d’aigua”. Aleshores, a part del rec Comtal i una canalització que anava des de Montjuïc a una font de la Boqueria, la ciutat vivia amb pous i cisternes. Bru remarca que això canvia a mitjans del segle XIV per qüestions de salubritat i higiene i es crea la primera xarxa de canalització d’aigua de Collserola. Es va aprofitar el camí que feia la riera de Santa Anna i es va construir una de les primeres fonts, la de Sant Jaume, i altres com la font de Santa Anna.
Bru assenyala que la font de Santa Anna “segurament es va inaugurar el 1356 i, a partir d’aquest moment, va ser una de les més conegudes i populars de la ciutat”. La primera remodelació de la font s’havia de fer el 1807, però es va posposar fins al 1819 per la guerra del Francès. Això ha fet que no podem saber com era la font originàriament abans d’aquesta reforma, ja que només es conserven breus descripcions i un plànol en què apareix un rectangle indicant la font antiga.
La reforma noucentista
Bru explica que al segle XIX la font de Santa Anna “no va ser gaire estimada perquè es deia que era trista, bruta i lletja”. Però a principis del segle XX diversos artistes van presentar un manifest en què deien que calia “embellir la ciutat, decorar-la i fer-la atractiva”. Aquest grup d’intel·lectuals eren deixebles de Francesc Galí i un d’ells era Josep Aragay, a qui el 1917 es va encarregar una nova reforma de la font de Santa Anna.
Josep Aragay havia entrat el 1907 a l’acadèmia de Francesc Galí i del 1916 al 1917 va viatjar a Itàlia, on va descobrir Florència i se’n va enamorar. Bru destaca que quan Aragay va rebre l’encàrrec de reformar la font, seguint les idees d’embellir la ciutat, va intentar ajudar a construir una nova Florència. La decoració va seguir la ceràmica barroca catalana i uns trets estilístics propis dels referents italians que tant li havien agradat.
