Als Jardins de Can Mantega, al cor de Sants, s’alça la font del Nen, coneguda també popularment com la font del Niño. Al llarg de més d’un segle d’història, l’estructura ha viscut un periple de trasllats urbanístics incessants que l’han convertida en un autèntic monument viatger.
Tres brolladors per abastir la població el 1880
L’any 1880, l’Ajuntament de Sants va encarregar la instal·lació d’un conjunt de tres brolladors públics destinats a abastir d’aigua el veïnat.
Els tres punts d’aigua van ser inaugurats el mes de maig del 1880 en diferents enclavaments estratègics de la vila: un al carrer Segon, un altre davant de l’església de Santa Maria de Sants i el tercer a l’antiga plaça del Mercat, coneguda actualment com la plaça d’Osca. Va ser precisament en aquesta plaça comercial on es va erigir la peça que avui descansa a Can Mantega.
Un periple urbà marcat pel creixement i les reformes
La font va romandre a la plaça d’Osca durant més de tres dècades, fins a l’any 1913. Aquell any, l’activitat comercial a l’aire lliure es va traslladar a la nova seu modernista del Mercat Nou. Amb aquest canvi funcional de l’espai, el consistori va decidir buscar un altre destí per al monument, que va ser ressituat a l’antiga plaça de l’Ajuntament de Sants.
La font va romandre en aquell punt fins a principis dels anys 70 del segle XX, moment en què la transformació viària de Barcelona va sentenciar la plaça. L’obertura i construcció de la ronda del Mig va comportar la demolició de l’antic ajuntament i de tot el seu entorn immediat.
Com a conseqüència d’aquestes obres, l’estructura va ser desmuntada i traslladada transitòriament a la plaça de Sants. Finalment, l’Ajuntament va determinar la seva ubicació definitiva als Jardins de Can Mantega, on roman en l’actualitat.
L’art d’Agapit Vallmitjana i la memòria obrera
El conjunt escultòric deu la seva denominació popular a la figura infantil que corona el brollador: un querubí que sosté uns càntirs d’aigua. Aquesta obra va sortir de les mans de l’escultor català Agapit Vallmitjana, un dels artistes més reconeguts de la seva generació.
En la seva concepció original, el monument contenia quatre sortidors i diverses plaques de marbre commemoratives.
Un testimoni heràldic anterior a l’agregació del 1897
El tret patrimonial més rellevant de la font rau en el seu programa heràldic. La base conté quatre escuts cisellats: el de Catalunya, el de Castella, el de Barcelona i, de manera destacada, l’escut propi de l’antic municipi independent de Sants.
Aquest emblema local mostra la imatge de la Mare de Déu situada damunt d’uns núvols. El seu origen correspon a la iconografia tradicional de la parròquia de Santa Maria de Sants. Com que la localitat no disposava d’un escut civil institucionalitzat, la comunitat i els representants municipals van adoptar la imatge parroquial com a insígnia oficial de la població.
