Situats discretament a la plaça Reial de Barcelona, dos fanals catalogats com a Bé Cultural d’Interès Local amaguen una de les històries més fascinants dels inicis professionals del genial arquitecte Antoni Gaudí.
L’origen d’un encàrrec inesperat
L’any 1878, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar el projecte ornamental a un decorador anomenat Jaume Serra Givert, amb qui el jove Gaudí col·laborava estretament. Tanmateix, Serra Givert va morir abans de poder dur a terme la tasca encomanada. Gràcies a la intercessió de l’arquitecte Joan Martorell Montells, qui havia estat mestre de Gaudí, es va convèncer el consistori perquè traspassés l’encàrrec directament a Gaudí.
En aquell moment, l’arquitecte encara no havia rebut el títol oficial, fet que converteix aquesta creació en una obra d’una etapa molt primerenca. Lluny de mostrar el segell personal i trencador que va caracteritzar posteriorment la seva obra madura, els fanals s’alineen plenament amb l’estil eclèctic de les dècades del 1870 i 1880 a Barcelona, fortament influït per l’estètica de la Revolució Industrial i l’ús d’elements clàssics i mitològics com les palmetes.
El simbolisme de Mercuri i la Barcelona comercial
Com que Barcelona s’entenia com una ciutat eminentment comercial, el concepte escollit per al monument va girar al voltant de Mercuri, el déu del comerç.
Estructurats en dues parts diferenciades, els fanals combinen una base massissa de pedra de Santa Creu de Calafell amb una columna i uns braços elaborats en ferro fosc. Al llarg del fust es pot veure l’escut de la ciutat, un element molt habitual en l’època.
La part superior destaca per disposar de sis braços col·locats a diferents altures per evitar que els globus de llum quedessin excessivament junts. Originàriament, les lluminàries funcionaven amb gas i disposaven d’un casquet interior d’òpal blanc dissenyat expressament per reflectir millor la lluminositat. Completen el conjunt els atributs de Mercuri: les dues serps enroscades que formen el caduceu i, coronant l’estructura, el casc alat.
Una de les curiositats tècniques del disseny recau en la coloració de la peça. Gaudí va ordenar expressament que els braços es pintessin de vermell per evitar que el reflex de la llum sobre el ferro negre esborrés o desdibuixés la forma de l’estructura.
Col·laboració artesanal i instal·lació definitiva
Com era costum en l’època, el projecte va comptar amb la participació de diferents industrials i artesans especialitzats. El modelatge de les peces escultòriques va anar a càrrec de Llorenç Matamala, un escultor amb qui Gaudí va mantenir una llarga col·laboració posterior, especialment al temple de la Sagrada Família. Per la seva banda, la fosa del ferro es va encarregar a l’empresa Valls.
Els fanals van ser col·locats finalment a la plaça Reial l’any 1879. Inicialment, el projecte preveia la instal·lació de quatre unitats al voltant de la font central, però motius pressupostaris van obligar a reduir la xifra a només dos fanals, situats estratègicament per marcar l’eix més llarg de l’espai públic.
Aquesta creació manté una importància cabdal en la trajectòria de l’arquitecte, ja que constitueix una de les poquíssimes obres de caràcter públic de Gaudí, qui a partir d’aleshores va centrar la seva carrera a treballar exclusivament per a mecenes privats i grans famílies de la burgesia catalana, com ara els Güell i els López.
