Al Gran Teatre del Liceu es va estrenar mundialment l’òpera Parsifal el 31 de desembre de 1913. El musicòleg Miquel López explica al Va passar aquí que Richard Wagner havia reservat els drets de representació de les seves obres per al teatre de Bayreuth de Baviera, un temple de l’òpera que ell mateix havia impulsat.
Aquesta exclusiva es va perllongar fins al 31 de desembre de 1913, 30 anys després de la mort del compositor. Però el Gran Teatre del Liceu va aconseguir estrenar l’obra de forma oficial un dia abans que la resta de teatres europeus.
Barcelona s’avança a la resta de ciutat europees
López assenyala que “l’1 de gener de 1914 era el primer dia que l’òpera de Wagner es podia representar lliurement i legalment en teatres fora de Bayreuth”. Per aquest motiu, “els teatres de mig Europa estaven àvids per poder estrenar la darrera creació de Wagner”, subratlla López, però només el Gran Teatre del Liceu va aconseguir ser el primer en fer-ho. Això va ser així, segons López, “gràcies a la mentalitat de l’empresari que gestionava el teatre en aquell moment, Alfredo Volpini, que se’n va adonar que quan a Alemanya es fessin les 12 de la nit, pel canvi d’horari, a Barcelona encara serien les 11″.
Finalment, Parsifal es va estrenar a Barcelona a dos quarts d’onze de la nit perquè la primera part de l’òpera, remarca López, “és un preludi instrumental que no estava regit per aquesta llei de propietat intel·lectual tan ferma que havia implantat Wagner”. Tot i així, saltant-se la prohibició, Parsifal ja s’havia representat de forma no oficial al Metropolitan de Nova York i al teatre de Montecarlo amb el permís de la vídua de Wagner.
Una representació en clau catalana
López apunta que aquesta producció de Parsifal de 1913 volia ser “explícitament i pretesament catalana” i el tenor Ricard Viñas va encapçalar el rol de Parsifal. Un dels punts àlgids de la producció va ser l’aparició d’una escenografia que mostrava la muntanya de Montserrat, la qual representava el Montsalvat, seu del Sant Greal.
López destaca que “pel que ens ha arribat, no va ser una producció especialment lluïda”, segurament perquè “era una òpera molt llarga i d’una altíssima complexitat”. A més, afegeix: “Va acabar a les cinc de la matinada, que no és el moment més idoni per a la veu dels cantants ni la tècnica dels músics”.
