Al carrer del Comte d’Urgell cantonada amb el carrer de París van renéixer el 1915 els bells oficis de Catalunya. L’historiador de l’art Ricard Bru explica al Va passar aquí que dins del recinte de l’Escola Industrial hi havia un edifici actualment desaparegut que es va convertir en l’Escola Superior dels Bells Oficis. L’objectiu era recuperar les artesanies, les arts del poble i d’altres èpoques per fer-les renéixer.
Un projecte nascut del Consell d’Investigació Pedagògica
L’origen d’aquesta institució es remunta al 1913, any en què es va crear el Consell d’Investigació Pedagògica per analitzar les necessitats formatives del país. Fruit d’aquest estudi va sorgir la idea de fundar una escola superior orientada a formar directors de manufactures d’art i tallers artístics.
Tanmateix, ràpidament es va constatar la necessitat de completar aquesta formació amb l’arrelament a la base productiva. Per aquest motiu, de manera paral·lela a l’escola superior, es va crear una escola tècnica d’oficis d’art destinada a formar obrers. Aquest segon centre funcionava en horari de vespre, concretament de set a nou del vespre, i va passar d’acollir entre 40 i 50 alumnes inicials fins a arribar als 150 inscrits.
Excel·lència acadèmica i tallers especialitzats
L’Escola Superior dels Bells Oficis s’estructurava en programes de tres anys de durada, amb especialitats tan diverses com l’art de la terra, les arts de la fusta, les arts del teixit i les arts del cuir. Un dels trets més distintius del centre va ser comptar amb alguns dels millors mestres del moment.
La direcció va recaure en mans de Francesc Galí, qui des de l’any 1904 dirigia una reconeguda escola d’art al carrer de la Cucurulla per on havien passat figures cabdals com Joan Miró. Al seu voltant, Galí va estructurar un equip docent de primer ordre que incloïa nombres destacats com el escultor Gargallo, el ceramista Josep Aragay i Llorens Artigas com a secretari. D’aquest planter d’alumnes van sorgir grans pilars del noucentisme, de l’art-déco i de les avantguardes modernes del segle XX, com el mateix Llorens Artigas o Josep Maria Gol.
Amb un caràcter marcadament elitista a causa de la dimensió reduïda, l’escola oferia una atenció altament personalitzada. Les instal·lacions disposaven de tallers específics a la planta baixa, incloent-hi forns de porcellana i tallers de tapisseria, arribant a un màxim de 30 o 40 alumnes matriculats simultàniament a l’escola superior.
Una vida efímera truncada per la política
Impulsada sota el paraigua de la Diputació de Barcelona i emmarcada en el projecte cultural de la Mancomunitat de Catalunya, la institució va tenir una trajectòria breu: va durar tan sols nou anys, fins a l’any 1924.
L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera va suposar el tancament del centre en identificar-lo clarament com un projecte nacional de construcció de país en l’àmbit cultural.
