Coincidint amb l’Exposició Universal del 1888, la plaça de Catalunya de Barcelona va acollir el Panorama de Waterloo, una experiència colossal d’immersió visual de 360 graus sobre la famosa batalla de 1815. L’espectacle s’allotjava en un edifici circular construït per a l’ocasió i consistia en una pintura monumental de 15 metres d’alçària per 120 metres de perímetre, realitzada per l’artista belga Charles Verlat i el seu equip.
La tecnologia i l’escenografia darrere la il·lusió de realitat
La sensació de realisme s’aconseguia mitjançant una complexa combinació de tècniques: il·luminació natural zenital que il·luminava la part superior del llenç, una rigorosa correcció de la perspectiva per evitar la distorsió de la paret corba i un espai intermedi anomenat fals terreny. En aquest espai es barrejaven objectes reals amb unes 300 escultures tridimensionals creades per Frans Joris, que es fusionaven de manera imperceptible amb la pintura. Per una pesseta, el públic podia experimentar la fúria de la càrrega del mariscal Ney contra les línies de Wellington sota la mirada de Napoleó.
Un fenomen de masses de naturalesa efímera
L’atracció no va ser un fet aïllat, sinó part d’un fenomen internacional de l’època que a Barcelona també va incloure altres panorames com els de les batalles de Pleven i del setge de París. Tanmateix, a causa de la naturalesa efímera d’aquestes estructures, l’edifici de la plaça de Catalunya es va enderrocar el 1889 i la gran tela es va trossejar per conservar-ne només els tres fragments més dinàmics, que van acabar desapareixent del mapa durant dècades.
Del trossejament a la reaparició fortuïta al MNAC
Més d’un segle després, aquells tres fragments van reaparèixer de manera fortuïta als fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) durant uns treballs de catalogació. Aquesta troballa va permetre recuperar un testimoni físic excepcional d’una de les primeres experiències d’oci de masses i tecnologia visual a la capital catalana, una mena d’antecedent de l’entreteniment immersiu abans de l’arribada del cinematògraf.
