A principis del segle XX, un grup de professionals de la informació va decidir unir esforços per fer realitat un somni col·lectiu: tenir una llar pròpia a un preu assequible seguint el model de ciutat jardí, un corrent urbanístic molt popular en aquella època. Així va néixer la cooperativa de cases barates dels periodistes, situada a l’actual carrer d’Ana Maria Matute.
Un projecte impulsat pels periodistes als anys vint
A començaments dels anys vint, diversos periodistes barcelonins van impulsar la creació d’una cooperativa amb l’objectiu de facilitar l’accés a un habitatge unifamiliar en condicions avantatjoses als professionals del sector. La iniciativa va generar una documentació abundosa que avui permet reconstruir en detall tot el procés de construcció i urbanització.
Tal com explica Jaume Minguella, veí i net d’un dels periodistes fundadors de la cooperativa, la família reial es va implicar activament en el projecte amb aportacions econòmiques i presència institucional durant les diferents fases de les obres. Segons recullen les cròniques de l’època, Alfons XIII va preferir assistir a la col·locació de l’última pedra en lloc de la primera. Posteriorment, també va participar en la inauguració oficial del barri, una visita documentada amb nombroses fotografies en què se’l veu passejant pels seus carrers i entrant en un dels habitatges. La cooperativa, fins i tot, li va regalar una casa, que el monarca acabaria retornant a l’entitat.
Cases unifamiliars en un racó gairebé aïllat de Barcelona
Les construccions eren habitatges unifamiliars de dues plantes, alguns amb teulada i d’altres amb terrassa. Les famílies hi van anar arribant progressivament i el barri es va anar convertint en una petita comunitat que durant dècades va viure pràcticament aïllada de la resta de Barcelona.
Fins a mitjan segle XX, les comunicacions eren molt precàries. Segons recorden descendents dels primers residents, la vida al barri era austera però també extraordinàriament tranquil·la. Als voltants no hi havia comerços ni serveis bàsics, i el transport públic només arribava fins al carrer d’Escorial amb una línia de tramvia. Per fer compres o proveir-se, els veïns havien de desplaçar-se fins a zones properes com la plaça de Sanllehy o l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.
Malgrat aquestes dificultats, els residents gaudien d’un entorn silenciós, sense contaminació i amb unes vistes privilegiades sobre la ciutat, avui pràcticament desaparegudes a causa del creixement urbanístic. La vida comunitària era molt intensa i les relacions entre veïns, molt estretes. D’aquell temps se’n conserva un valuós llegat gràfic gràcies a fotògrafs com Brangulí, que van deixar testimoni de la vida quotidiana del barri.
La protecció municipal que va frenar l’especulació
Amb el pas dels anys, la pressió immobiliària va començar a amenaçar la supervivència del conjunt. Molts propietaris van vendre les seves parcel·les i algunes de les antigues cases unifamiliars van ser substituïdes per petits blocs de pisos.
Davant aquesta situació, fa uns anys va sorgir un moviment veïnal per defensar el valor patrimonial de la urbanització i evitar-ne la desaparició. La mobilització va aconseguir que l’Ajuntament catalogués les finques i en prohibís l’enderrocament, així se’n va poder garantir la preservació.
Actualment només es conserva aproximadament una quarta part de les edificacions originals. Tot i que gairebé no queden testimonis directes d’aquella primera generació de residents, alguns descendents dels periodistes fundadors continuen vinculats al barri i mantenen les cases dins de la família. El conjunt sobreviu avui com una rara excepció: un fragment de la Barcelona de les primeres dècades del segle XX que ha resistit el pas del temps, l’expansió de la ciutat i la pressió especulativa.
