Cepeda presenta Llámame Luis, el seu treball més íntim, vulnerable i honest fins ara. Després d’anys de focus mediàtic, d’exposició constant i d’una etiqueta que molta gent encara associa inevitablement a OT, l’artista gallec fa un pas cap a un lloc molt més personal i emocional, allunyat del soroll i més a prop de qui és realment quan s’apaguen els focus.
Amb cançons com Oxitocina, Corazón anestesiado, Tulipanes o El día más verde, Cepeda construeix un univers ple de nostàlgia, fragilitats, vincles emocionals i ferides que encara deixen rastre. Un disc que parla de la necessitat que algú es quedi, de l’amor, de la identitat i també d’aquelles emocions que intentem deixar enrere, però que continuen vivint dins nostre. Durant la conversa hem parlat de fama, pressió, vulnerabilitat, salut emocional, indústria musical i el procés de tornar a trobar en Luis darrere del personatge públic. També hem conversat sobre Barcelona, ciutat on va viure una etapa important de la seva vida, i sobre aquesta nova etapa artística més lliure, més indie i probablement més seva que mai.
