Les puntes de Sol Picó han ballat fins al desgast en una gran varietat de superfícies. La ballarina i coreògrafa nascuda a Muró d’Alcoi compagina els escenaris amb la docència en escoles professionals de dansa, circ i teatre. Des del 2007 dirigeix La Piconera, un centre de dansa singular ubicat al Poble-sec.
En una entrevista al programa ‘Terra fèrtil‘, Sol Picó ha explicat, precisament, que aquest és un dels espais de “fertilitat” per connectar-se amb si mateixa. “Quan soc al meu lloc em permet viatjar internament i buscar coses. Però sobretot he d’estar sola, moments que passen molt poc”, comenta la ballarina.
A les classes, tallers i laboratori la coreògrafa incorpora molts cops exercicis de txi-kung. Per l’artista és molt important tenir els peus ben arrelats a terra per després poder volar, un cop es troba l’equilibri. “Els dic: aneu travessant el linòleum, travesseu el ciment, aneu buscant l’arrel dels arbres on s’agafa la terra humida, que és on està la força“, recomana als interessats en la dansa.
“No coincidia amb els cànons del moment”
La ballarina és avui dia una figura internacional però al llarg de la vida ha trobat molts obstacles que l’han fet més forta. “He fet una carrera a còpia de nos, tinc molts nos, com tots, i quan algú em posa un entrebanc dic: ara veuràs”.
I així ha estat, la negativa de l’Institut del Teatre no va frenar el seu somni de ser ballarina. “No coincidia amb els cànons del moment. La societat et porta al màxim exponent de bellesa, que és el que et mata, i has de tenir molta fortalesa i un entorn que t’acompanyi”, explica.
Els tacons i motxilla de plomes
A partir dels 18 anys, Picó coneix el món de la revista a través d’unes amigues i decideix posar-se “els tacons i la motxilla de plomes” per guanyar-se la vida. Va actuar en un dels xiringuitos de la Barceloneta que ja no existeixen, la Aurora: “Cada dissabte i cada divendres agafava el 64 i baixava fins a la Barceloneta i a les 2 h o 3 h hi tornava a pujar”.
Per l’artista aquest passat en el món de la revista va ser “un aprenentatge molt interessant”. “És una altra història posar-te en un escenari amb la gent sopant i tota plena de plomes, que quasi m’anava cap enrere del que en pesaven, recordo que una va caure de cul”, riu.
“Ballar és meravellós, seguit del joc: ballar i jugar”
Sol Picó va trobar el seu segell en la fusió entre la dansa clàssica, el flamenc i la dansa contemporània. Tot i que la ballarina s’ha format en el flamenc i el clàssic assegura que no és una especialista en cap de les dues disciplines. Tanmateix assenyala un cop més que de les mancances sempre en treu virtuts.
“Vaig trobar la fusió d’aquests dos mons, no sé molt bé com i des d’un lloc molt espontani. Em vaig posar a ballar sobre les puntes la buleria. Sempre he tingut unes cames fortes i em van aguantar bé i vaig pensar: ‘Ostres! però que faig?’ Allà va començar la investigació i encara continua”. L’artista defineix la màgia de la improvisació com a “petites perles que surten”. “Ballar és meravellós, seguit del joc: ballar i jugar”, conclou.
