Un projecte de ruptura arquitectònica
L’edifici, inaugurat l’any 1958, va néixer amb la voluntat de trencar radicalment amb l’arquitectura monumental i pesant que el règim franquista imposava en aquella època. Els arquitectes autors del projecte, Giraldez, López de Íñigo i Sobejano, van apostar per un llenguatge funcional i racional, inspirat en figures com Mies van der Rohe.
Aquest plantejament els va portar a dissenyar l’edifici en tres cossos diferenciats segons la seva funció: el bloc d’aules, el de seminaris i despatxos, i el bloc d’administració que acull la biblioteca i l’emblemàtica aula magna. L’excel·lència d’aquesta proposta va ser reconeguda ràpidament amb el primer Premi FAD d’Arquitectura el mateix any de la seva obertura.
L’honestedat dels materials i el repte de la conservació
Durant el recorregut, l’arquitecte tècnic Joan Olona ha explicat la complexitat de l’execució en un context de postguerra marcat per la manca de materials. Segons Olona, la clau de la durabilitat i el manteniment d’aquestes estructures rau en la resolució de les juntes i les trobades entre materials. “Definir bé la junta constructiva és el kit de la qüestió”, ha assenyalat, destacant com el pas de solucions orgàniques primerenques a materials sintètics ha estat fonamental per a la preservació de l’edifici.
L’espai destaca també per la integració de l’art, com el mural de Subirachs que corona l’aula magna, recentment restaurat per recuperar la seva esplendor original després d’anys de deteriorament.
Evolució cap al segle XXI
El campus ha crescut amb el pas dels anys per adaptar-se a una població estudiantil que ha passat d’un centenar de persones en la primera promoció a les 6.000 actuals. Aquest creixement s’ha materialitzat en dues ampliacions clau:
- Edifici Tomàs i Valiente (1996): Projectat per funcionar com a espai de seminaris i aulari complementari.
- Edifici nou (2018): Una obra de l’arquitecte Enric Sòria que incorpora aules tecnològiques i sales de simulació de judicis, orientades a una formació pràctica que els estudiants d’antany trobaven a faltar.
Malgrat el contrast visual entre el classicisme de l’edifici històric i la funcionalitat de la nova construcció, la facultat continua sent un referent indiscutible. El complex demostra com l’arquitectura pot transformar el dia a dia de les persones i com, quan es dissenya amb honestedat i eficiència, un edifici acaba definint la identitat urbana de Barcelona.
