Situada en un dels enclavaments més visitats de Barcelona, el Park Güell, es troba una joia arquitectònica i pedagògica sovint desconeguda pel gran públic: l’Escola Baldiri Reixac. Aquest centre educatiu, ubicat en l‘antiga casa Larrard, una masia del segle XVIII que Eusebi Güell va integrar en el projecte del parc d’Antoni Gaudí, s’ha consolidat com un referent de com l’arquitectura pot transformar la manera en què els infants aprenen i es relacionen.
Una història de transformacions
L’edifici ha viscut múltiples vides. Després d’haver estat la residència del comte Güell, l’arquitecte Josep Godall va adaptar l’espai el 1931 per convertir-lo en una de les onze escoles del Patronat Escolar de Barcelona, una iniciativa que apostava per una educació pública innovadora i en contacte amb la natura. Malgrat el parèntesi negre que va suposar la dictadura franquista, amb la reintroducció de la democràcia el centre va recuperar la seva identitat i el nom del pedagog català Baldiri Reixac.
Les intervencions posteriors, especialment la rehabilitació integral de l’any 1995 a càrrec dels arquitectes Èlies Torres i Martínez Lapeña, han estat clau per adaptar l’edifici a les necessitats educatives del segle XXI, mantenint un diàleg respectuós amb l’empremta gaudiniana.
L’arquitectura al servei de l’aprenentatge
Es destaca especialment la transformació del pati. L’antiga superfície de pista dura ha deixat pas a un espai renaturalitzat, pensat per afavorir el benestar dels alumnes.
El disseny del pati actual, que compta amb estructures de fusta orgàniques que recorden la geometria de Gaudí, inclou elements innovadors com:
- Un biòtop: un sistema que recull l’aigua de la pluja a través de jocs de pendents i un pou de graves.
- Zones polivalents: espais a diferents nivells que conviden a la lectura, el joc lliure i la trobada social, que s’allunyen del model tradicional centrat exclusivament en la pilota.
- Vegetació mediterrània: l’ús d’espècies autòctones que connecten el pati amb la resta del parc i que redueixen alhora el consum hídric.
Segons explica l’arquitecte Oriol Marín, un dels autors de la reforma, el repte ha estat actuar en un entorn protegit per la Unesco amb una cura extrema pel detall. “L’arquitectura el que busca és que ens sentim còmodes vivint els espais i habitant-los”, ha assenyalat durant la visita.
Un impacte positiu en la convivència
La comunitat educativa coincideix que aquestes millores han tingut un efecte tangible en el dia a dia de l’escola. Les mestres han observat una disminució de l’atenció dispersa a les aules després de les reformes, gràcies a un entorn que ofereix més possibilitats d’esbarjo i descompressió.
L’Escola Baldiri Reixac, amb el seu hort gestionat per les famílies i els seus racons amagats, continua sent un exemple de com un centre educatiu pot ser, al mateix temps, un espai de conservació patrimonial i un motor de canvi pedagògic, demostrant que el més important, tant en una ciutat com en un edifici, sovint és el que s’amaga “sota la pell”.
