L’arquitectura sovint es percep com un conjunt de formes estàtiques i deslligades de la nostra vida quotidiana. Tanmateix, una mirada atenta sota la “pell” dels edificis revela que el disseny constructiu té un impacte directe en com habitem l’espai, com ens relacionem amb l’entorn i com transformem la nostra rutina. Aquest és el punt de partida de l’arquitecte Pol Casellas, que, a través d’una visita guiada al Centre Municipal de Vela de Barcelona, ens convida a descobrir com la rehabilitació pot donar una segona vida a l’espai urbà.
Un llegat olímpic reinventat
El Centre Municipal de Vela, situat al moll de Gregal, al Port Olímpic, és un testimoni viu de la transformació de Barcelona de cara als Jocs Olímpics del 92. Si en el seu origen va ser un pol d’operacions clau per a la competició, la seva evolució posterior ha estat fonamental per integrar-lo com un equipament públic accessible.
El 2024, una reforma integral realitzada per Maira Arquitectes va posar solució al deteriorament provocat per l’entorn salí i les mancances funcionals de l’edifici original. Mantenint-ne l’estructura de formigó —un element que aporta resistència a la façana—, la intervenció va replantejar-ne l’interior per fer-lo més eficient, transparent i proper a la ciutadania.
Disseny bioclimàtic i eficiència funcional
Un dels aspectes més interessants que destaquen en l’anàlisi de l’edifici és la seva capacitat de funcionar sense dependre excessivament de sistemes mecànics de climatització. L’arquitectura s’ha posat al servei de l’eficiència a través de diverses estratègies:
- El passadís com a coixí tèrmic: funciona com una zona de regulació de temperatura, aprofitant el sol a l’hivern per escalfar l’aire interior i utilitzant ventilació creuada a l’estiu per refrescar l’ambient.
- Els porticons: aquests elements originals van ser adaptats per oferir protecció solar i permetre, alhora, el pas de llum i la circulació d’aire.
- Les piràmides de coberta: més enllà d’atorgar una silueta icònica a l’edifici, actuen com a xemeneies solars. L’aire calent, en tendir a pujar, s’evacua per aquestes obertures i faciliten així l’assecat natural de les veles i el material nàutic.
- L’assecador de neoprens: una solució pensada específicament per a les necessitats dels esportistes, incloent-hi deshumidificadors automàtics, que elimina la incomoditat de treballar amb equipament humit.
La fusta i el formigó, un diàleg entre el nou i l’antic
La intervenció arquitectònica ha estat meticulosa a l’hora de diferenciar els elements estructurals. Mentre que el formigó manté la solidesa de l’edifici original, la fusta s’ha utilitzat per als nous volums i elements funcionals. Aquesta decisió no és només estètica, sinó que respon a una lògica de rapidesa de muntatge: la fabricació en taller dels elements de fusta va permetre un acoblament precís que va minimitzar el temps que l’edifici va estar desprotegit durant l’obra.
L’arquitectura que transforma vides
Més enllà dels materials i els càlculs tècnics, el valor real d’aquest centre radica en la seva accessibilitat. Com explica la regatista olímpica Natàlia Via Dufresne, la possibilitat de tenir un espai on les embarcacions puguin romandre muntades i accessibles a peu de rampa és un canvi radical per a la pràctica esportiva.
Aquest edifici demostra que una bona reforma no es limita a restaurar façanes, sinó que es tracta d’observar els recorreguts dels usuaris, facilitar les seves tasques diàries i crear espais que respiren. Tal com apunta Pol Casellas, l’èxit d’aquest tipus d’arquitectura pública no es mesura només per la seva silueta, sinó per la seva capacitat de fer més còmode el dia a dia de les persones i convertir el mar en un espai realment obert a tothom.
