La sentència ha tingut en compte i ha citat en la sentència la resolució elaborada per la síndica de Barcelona.
El juliol de 2012, el ciutadà va presentar una queixa perquè se li havia denegat un habitatge d’emergència social. Es tractava d’una família que va patir un desnonament per la impossibilitat de pagar el lloguer. La família era usuària dels serveis socials municipals, des d’on al titular se li va tramitar la Renda Mínima d’Inserció després de perdre la feina. La família va haver d’anar a viure, primer, en una pensió pagada pels serveis socials de l’Ajuntament davant la denegació del Consorci i, després, en l’habitació d’un pis compartit.
La denegació de l’habitatge d’emergència per part del Consorci de l’Habitatge de Barcelona es va basar en què l’interessat no reunia les condicions establertes al Reglament del registre de sol·licitants d’habitatge amb protecció oficial a Barcelona. El Consorci va considerar que les causes que van provocar la pèrdua del seu habitatge eren imputables al sol·licitant perquè el contracte del lloguer representava el 90% del seus ingressos i no hi podia fer front.
En la seva decisió, la síndica va subratllar que la legislació del Consorci de l’Habitatge de Barcelona el que demanava acreditar era que el sol·licitant tingués insuficiència de recursos per accedir a un habitatge privat o per pagar el que tenia en ús. Però, en el cas analitzat, se li va sol·licitar que acredités que quan va accedir a l’habitatge on vivia tenia prou renda per fer front a les quotes mensuals. En opinió de la síndica, aquesta exigència no tenia base legal.
Les decisions de la síndica, tot i no ser vinculants, són valoracions i pronunciaments en termes de dret i d’equitat que la persona reclamant pot utilitzar com a dictamen objectiu i independent si vol iniciar un contenciós contra l’Administració local.
