El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va comparèixer el divendres 13 de març del 2020 per anunciar el decret d’estat d’alarma, el segon en democràcia després de la crisi dels controladors aeris del 2010. Però aquesta vegada amb un repte molt més majúscul: confinar tota la població espanyola per frenar la proliferació dels contagis de la covid-19.
Va entrar en vigor el diumenge 15 de març i els carrers de pobles i ciutats es van buidar de la nit al dia. Al principi, només es podia sortir per treballar i fer activitats essencials, com comprar aliments. La por al desabastiment va buidar fugaçment alguns prestatges de supermercats, com el del paper de vàter.
Els pocs que viatjaven en transport públic es tapaven com podien i la vida es va traslladar als habitatges. Els més afortunats: els qui tenien balcons, terrasses… i gos, per poder dur-lo a passejar. Era una de les excepcions per poder sortir al carrer. Molts ho van considerar injust, tenint en compte que els nens, en canvi, no ho podien fer.
Del 30 de març al 9 d’abril encara es va limitar més la mobilitat: només podien sortir els treballadors essencials, com els sanitaris, que van ser ovacionats cada vespre durant setmanes.
La primera onada, un tsunami als hospitals
Als hospitals, la primera onada va ser com un tsunami. Es van haver de multiplicar els llits de crítics, idear en temps rècord respiradors d’emergència, habilitar hotels per a malalts i obrir pavellons per ampliar la capacitat dels hospitals. 10 dies després de l’inici de l’estat d’alarma, Espanya ja comptabilitzava més morts que la Xina.
El virus va afectar greument les residències de gent gran, que van passar a dependre del Departament de Salut. Centenars de milers d’espanyols es van acollir als ERTO i les cues de la fam es van multiplicar. Mentrestant, des de casa, cada dia que passava, tothom estava pendent de la compareixença de Fernando Simón, que anunciava la proximitat del pic de la corba de contagis que semblava no arribar mai.
La desescalada i l’oasi de l’estiu
Però, finalment, el pic va arribar a finals de març i es va iniciar un període de baixada dels contagis que va permetre programar una reobertura progressiva. Els nens van poder sortir al carrer el 26 d’abril, després d’haver estat 42 dies tancats a casa. Més tard van arribar les diverses fases de la desescalada.
A la darrera, la tercera, les autonomies van recuperar el control. Feia setmanes que demanaven el retorn de les competències. Vist amb perspectiva, l’estiu va ser un oasi de relativa normalitat. Això sí, amb mascaretes i sense turisme.
El segon estat d’alarma, encara vigent
Al setembre, els alumnes d’escoles i instituts van tornar a classe. L’empitjorament de la pandèmia a l’octubre va obligar a tornar a aplicar l’estat d’alarma, aquesta vegada de llarga durada, fins al 9 de maig. Aquest nou decret permetia a les autonomies aplicar un toc de queda nocturn. A Catalunya s’aplica des del 26 d’octubre.
Les noves restriccions, però, no han evitat ni la segona ni la tercera onada, que han elevat la xifra de víctimes de la covid-19 a 21.000 a Catalunya. L’arribada de les vacunes, fetes en un temps rècord, augura ara una millora de la situació els propers mesos. La Unió Europea s’ha marcat el repte ambiciós de vacunar el 70 % de la població a finals d’estiu.
