El 17 de setembre del 2001 el Marcel González tenia nou anys i començava quart de primària. Llavors un equip de betevé el va acompanyar fins a l’Escola Pau Casals (Vila de Gràcia) per veure com era el retorn a les aules depsrés de les vacances. Ara ens retrobem amb ell, 20 anys després per veure com li ha anat. Tot i que assegura que “mai no vaig tenir vocació docent”, ara fa de professor a Desconecta, un centre de Sant Gervasi que treballa amb adolescents amb baix rendiment acadèmic, trastorns de comportaments o en tractament per diverses addiccions.
Vocació sorprenent com a professor
Amb ell repassem com era l’escola de fa 20 anys. “Els professors eren molt més autoritaris, no et podies moure del lloc i havies de tenir sempre l’atenció ben fixada”. Les coses han canviat molt. I recorda com la seva classe “era amb pissarra de guix, sense pantalles ni mòbils”. Ara, el Marcel s’emociona en veure imatges d’aquella notícia: “M’encantava la motxilla que duia i aquests eren els meus amics, encara tenim contacte”.
Ara, ell com a docent, valora molt poder fer un millor acompanyament emocional dels estudiants, “que et sentin a prop, parlar com ells i entendre’s és necessari”, conclou. El Marcel defensa que un professor ha de fer un mínim vincle amb tots els seus alumnes i transmetre emocions perquè calin els coneixements. Una pràctica que assegura que també millora la dinàmica de les classes.
Una de les coses que més omplen el Marcel és veure com alumnes que podríem qualificar de problemàtics s’interessen per camps com la filosofia gràcies a les seves classes. “Mai no em vaig plantejar fer de professor, però sempre m’ha agradat tractar amb joves”. I ho té clar: “El millor de la meva feina és veure com alguns d’ells estan a gust i aprenen”.
