Els sanitaris que han treballat durant setmanes a primera línia de la covid-19 poden respirar, ara, una mica més tranquils. La pressió a les unitats de cures intensives als hospitals ja fa més d’un mes que va a la baixa i també els sanitaris que treballen al Servei d’Emergències Mèdiques noten que les urgències ja fa dies que s’estan diversificant. Per això és un bon moment per fer balanç i posar en relleu la situació límit que es va viure durant el pic de la pandèmia.

“Vivim aquesta malaltia com una catàstrofe i haurem de vèncer la por del que hem vist, que persistirà”, explica Ricard Ferrer, cap de medicina intensiva de l’Hospital Vall d’Hebron. Els sanitaris coincideixen a subratllar que és difícil que la ciutadania comprengui realment què va passar als hospitals: “Crec que només se’n poden fer una idea els treballadors o la gent que hi ha estat ingressada o hi ha tingut un familiar”, considera Joana Rubio, estudiant de quart curs de medicina que va començar a treballar a l’Hospital del Mar per reforçar l’equip durant la pandèmia.

Rubio explica que va viure la seva primera experiència laboral “amb por” per una emergència sanitària que els mateixos metges veterans deien que no havien viscut mai. Ho confirma el testimoni de Marta Crusat, metgessa del SEM: “El dia que es detecta del primer cas a Catalunya jo estava de guàrdia i en mitja hora es van triplicar les trucades. Llavors ens vam adonar de com aniria la cosa…”. Una “marató de fons“, segons Crusat, amb moltes incerteses. “El que ha estat diferent és que s’ha mantingut en el temps i no sabíem quan començaria a remetre“, afegeix l’intensivista del Vall d’Hebron.

El pes de la responsabilitat

“Hi havia nits amb quatre ingressos, i això és una bogeria. Vaig haver d’aprendre a marxes forçades“, explica la infermera Rubio, que agraeix la formació que anaven rebent els estudiants nouvinguts a l’Hospital del Mar. La metgessa del SEM rememora que una de les sensacions que té encara més presents és el “sentiment de pinya” amb tot l’equip, mentre que Ferrer subratlla el cansament que arrosseguen els professionals: “Estem cansats pel pes de la responsabilitat, per la presa de decisions i per la càrrega assistencial”.

“Hem d’estar a l’aguait”

Les setmanes de feina sense descans també han tingut conseqüències en la vida personal d’aquests treballadors. “En les entrevistes amb els tutors, des de l’escola m’han manifestat que els meus fills estan preocupats perquè potser han sentit senten converses que no haurien hagut de sentir”, se sincera el metge del Vall d’Hebron i explica poder revertir aquest sentiment a poc a poc. Joana Rubio és crítica amb la sobrecàrrega de feina que ha tingut aquestes setmanes a causa dels estudis: “He seguit amb els treballs de classe, no han tingut miraments“, explicita.

Tot fent balanç, els tres sanitaris es queden amb les mostres de suport que han rebut durant les setmanes de més feina, però demanen no abaixar la guàrdia. “El bitxo no ha marxat, l’hem contingut, hem d’estar a l’aguait”, considera Crusat. “La gent té memòria molt curta“.

Més testimonis de la covid-19