compartir
El barri de la Mercè, a Pedralbes, és un indret únic, molt tranquil i amb una bona relació entre els veïns, molts d’ells de tota la vida. La Susi Valls hi va néixer i hi ha viscut sempre. “Som uns privilegiats”, reconeix. “Viure en un barri de muntanya té avantatges, però també molts inconvenients, sobretot quan era jove, perquè el barri estava molt aïllat de Barcelona“. Valls recorda, a més, que “els primers anys teníem botigues, en les quals podíem comprar carn, comestibles, però han acabat desapareixent perquè no podien sobreviure”.
Tot i això, s’ha de posar en una balança els pros i contres, assegura que guanyen els aspectes positius i que no s’imagina vivint a cap altre lloc.
L’emplaçament ha estat un problema per tenir relació amb la ciutat. Però si ho poso en una balança, no ho canvio, em quedo aquí”
Un barri d’origen obrer en temps de postguerra
L’origen d’aquest barri tan peculiar es remunta l’any 1945. Va ser una de les primeres iniciatives d’habitatge social del franquisme, 123 edificis de planta i pis, de protecció oficial dels primers temps de la postguerra. A dia d’avui encara hi viuen els descendents de les famílies que les van estrenar. Segons la Susi, “queden tres o quatre veïns que són centenaris i n’hi ha 15 que pertanyen a la segona generació que va venir l’any 53”.
Una infància i una joventut molt felices
“Recordo la meva infància molt feliç. Tant a l’hivern com a l’estiu jugàvem al carrer, a pilota, a tocar i parar, en sortir d’escola i berenàvem amb els veïns i amb els amics. Hi havia molts nens, però no teníem gronxadors ni parcs. El nostre parc eren els barrancs, la muntanya, ens tiràvem pels barrancs”.
Una infantesa que pot semblar idíl·lica, més propera a un nen de poble que a viure a la ciutat. És el que té ser en un barri aïllat enmig de la muntanya, amb tot el que això suposa. “A un cantó i a l’altre del barri hi havia dos barrancs, i l’avinguda d’Esplugues, abans carretera d’Esplugues, també feia de frontera. Hi passava l’autobús cada 30 minuts, si no s’avariava”.
A l’adolescència la cosa es complicava una mica més. “Sortíem de nit molt poc, no es podia anar enlloc si no tenies cotxe. Els autobusos no arribaven, encara no arriba ni el metro. Eren temps de festes particulars a cada casa, revetlles i aniversaris. Hi ha hagut molts matrimonis que han sortit de joves d’aquí del barri”.
La festa major del barri de la Mercè
La festa major sempre ha estat un dels moments de més cohesió al barri. Se celebra per la Mercè, com la festa gran de la ciutat, però el fet d’estar tan allunyats del centre de Barcelona agermanava encara més els veïns. A hores d’ara, fins i tot veïns que ja han marxat del barri hi tornen per celebrar la festa.
Reptes de futur
En els gairebé 80 anys d’existència, el barri ha canviat molt. Les cases continuen pràcticament iguals, però els nens ja no juguen al carrer i el perfil dels veïns és molt diferent. “Ara tenim veïns d’origen xinès, algun de rus, anglesos i també noves parelles joves que han vingut amb fills petits”. Explica que s’han venut parcel·les que hi havia al voltant a preus molt elevats i s’han construït cases de luxe. “Els joves no poden quedar-se aquí al barri, hi ha molt pocs habitatges, i els preus dels lloguers i de compra són prohibitius”, lamenta.
Tot i ser un barri privilegiat, els veïns de tota la vida continuen reivindicant millores: “Necessitem que les voreres s’arreglin , s’ha de millorar l’enllumenat, el clavegueram. A més hauríem de tenir el CAP més a prop, ara el tenim a les Corts, quan tota la vida l’havíem tingut a Sarrià, que ens queda més a prop i això per a les persones grans és un problema”.
