"Aquí tenim una de les evidències més importants de l'aqüeducte romà." Són molt més que les restes d'una obra d'enginyeria. La Barcelona romana es va planificar perquè l'aigua arribés a tota la ciutat i l'aqüeducte va ser un instrument clau per portar-la des d'una mina, allunyada onze quilòmetres de la ciutat. SANTIAGO RIERA, professor d'arqueologia de la UB "El que van fer és captar l'aigua de l'estret de Montcada, perquè era una font que tenia molta quantitat d'aigua, era de molta qualitat i a més topogràficament era la font més adequada perquè l'aigua arribés sense esforç al punt més alt del turó, que és el Mons Tàber." Des d'aquest punt, el més alt de Barcino, es distribuïa a totes les cases. Per als tallers i petites indústries situades al barri de Sant Just, s'utilitzava un segon aqüeducte, un petit secret visible només des de l'interior de la Casa de l'Ardiaca. Servia també per portar l'aigua corrent a les termes del carrer del Regomir. "Era una ciutat molt 'pija'. No hi havia casa privada que no tingués les seves termes." El destí final de tota l'aigua que corria per la ciutat també es pot veure avui en dia gràcies a aquestes excavacions a peu de muralla. "Aquí on estem tenim quatre metres de fondària de fossar. És el que podríem considerar la claveguera principal de la ciutat." És la darrera peça d'un sistema hidràulic que ha fet sobreviure Barcelona com a ciutat durant més d'un miler d'anys.
Durant l’època romana, un aqüeducte portava l’aigua des de l’estret de Montcada, a 11 km de la ciutat, fins al centre de Barcino, tal com s’anomenava aleshores la ciutat. Un cop l’aigua arribava al punt més alt de la ciutat, el mont Tàber, es canalitzava cap a les cases privades sense esforç gràcies a la topografia. Segons Santiago Riera, professor d’arqueologia de la UB, Barcelona era una cituat “molt ‘pija'” i no hi havia casa privada que no tingués les seves termes. Finalment, l’aigua anava a parar a les clavegueres, la darrera obra d’enginyeria del sistema hidràulic.
