“En sis mesos l’impacte d’estar en una protectora pot marcar l’animal per sempre”

Quan s’abandona un gos en una protectora perquè ja no se’n pot —o no se’n vol— tenir cura, és fàcil pensar que almenys tindrà les necessitats bàsiques cobertes: sostre, menjar, visites veterinàries i l’amor i les atencions dels cuidadors i treballadors. Però per molt bé que soni, una protectora no és un hotel ni una llar per als animals i viure-hi una temporada els passa factura. “L’animal deixa de viure amb una família, en un entorn, amb uns sorolls, unes olors i unes relacions socials determinades a fer-ho en unes condicions totalment diferents, i això canvia molt la seva manera de comportar-se, de relacionar-se i de comunicar-se“, explica el veterinari Ricard Adan, que ha visitat el plató del betevé directe.

Adan afegeix que els animals que han viscut en una llar i posteriorment arriben a una protectora han après a comunicar-se més amb les persones que amb els altres gossos. El canvi suposa tot un trasbals amb conseqüències diverses. “Això crea ansietat, hi ha competència per les relacions socials, per l’alimentació, es poden crear estatus socials i porta a frustració, estrès, malestar, ferides i baralles“, alerta. Tot plegat es va acumulant i pot arribar a empobrir la salut de l’animal.

Problemes de comportament i malalties

L’ansietat i l’estrès es poden traduir, en primer lloc, en problemes de comportament com ara pors, hiperactivitat i problemes de relacions amb les persones. Són situacions que es poden redreçar, tot i que “costa molt” i el veterinari apunta que hi ha un 10 % de gossos que no es poden reformar després d’aquesta experiència, especialment els que han tingut una estada més llarga a la protectora: “En mig any l’estrès es cronifica, ja no dic ni un any, en sis mesos l’impacte d’estar en una protectora pot marcar l’animal per sempre“, especifica.

A banda, també hi ha malalties que és habitual que els animals agafin a les protectores. D’entrada, l’estrès causa “una baixada de les defenses i efectes físics importants”. A més, viure amb molts altres animals afavoreix l’aparició de malalties. “Amb una col·lectivitat d’individus proliferen les malalties infectocontagioses: la sarna, els fongs, fins a malalties víriques com la tos de les gosseres, la parvovirosis…”, enumera el veterinari.

La Macarena manté les seqüeles a ratlla

En la secció d’animals del betevé directe ens ha visitat Ginés Ortiz amb la seva gossa, la Macarena. Té cinc anys i en fa tres que la va adoptar. El primer que va notar van ser els símptomes emocionals que arrossegava l’animal. “Al principi li costava fer les necessitats, tenia por de sortir al carrer i de mica en mica vam anar aconseguint que estigués còmoda a casa”, explica el tenidor.

La Maca, com l’anomena la seva família, ha superat les seqüeles emocionals que li va provocar la vida en una protectora però aquestes no són les úniques que li van quedar: pateix una malaltia crònica, la leishmaniosi. “El segon dia ja la vaig portar al veterinari, em van ajudar amb tot, vam començar el tractament i en qüestió de mes i mig, dos mesos, els nivells de leishmània havien baixat molt”, diu Ginés Ortiz. A dia d’avui, la Maca pren dues pastilles al dia i fa una revisió anual per comprovar que el virus encomanat per la picada d’un mosquit està latent. La vida a les protectores, doncs, no és innòcua, però en molts casos, com el de la Macarena, es pot deixar enrere o, almenys, mantenir-ne a ratlla les seqüeles.