compartir
(ACN) El Tiziano frega la seixantena i fa mig any que viu a Barcelona, on va arribar després que la seva vida fes un gir personal. Malgrat haver treballat pràcticament sempre, majoritàriament a Llatinoamèrica, ara viu al carrer i està sol. De mitjana, fa uns 15 km diaris o més caminant per la ciutat, on per primera vegada s’ha trobat vivint al carrer. Comença el dia ben d’hora a l’Estació del Nord i pràcticament no hi torna fins que es fa de nit. “La meva rutina és caminar molt”, explica.
Fátima Sánchez, membre de l’equip de carrer del Programa Acollida de la fundació Arrels, afirma que les persones que viuen al carrer difícilment poden mantenir una mateixa rutina, ja que en poques ocasions poden tenir totes les necessitats cobertes en un mateix lloc. Segons relata, normalment s’han de desplaçar quilòmetres, sense disposar de diners o documentació, cosa que els impedeix aconseguir, per exemple, una targeta de transport públic.
Caminar més de 9 km al dia per menjar o dutxar-se
La llum del dia, el soroll dels autocars i el moviment fan que el Tiziano i la resta d’homes que dormen a l’Estació del Nord comencin el dia molt aviat. Un cop despert comença a fer passos. La primera parada és la parròquia de Santa Anna, on si té sort pot esmorzar. Mira de ser-hi aviat, cap a les 8 del matí, per no quedar-se sense un cafè. El degoteig de persones que hi entren és constant. Ho fan en silenci, gairebé passen desapercebuts.
Després es dirigeix cap al local d’Arrels, al Raval. Alguns —la gran majoria homes— van una estona al centre de dia, altres a descansar-hi unes hores o a dutxar-se, per exemple. Allà el Tiziano hi té una maleta gran guardada des de fa un temps. L’entitat té un espai custodiat amb capacitat per deixar-hi maletes de prop de 200 persones.
“”Moltes persones han de guardar les seves coses en llocs de pernocta o fins i tot en un clavegueram””Fàtima Sánchez, fundació Arrels
Només dues consignes públiques a tot Barcelona
Fátima Sanchez denuncia que a Barcelona només hi ha dues consignes públiques i gratuïtes, fet que obliga moltes persones a carregar les seves pertinences mentre caminen més de nou quilòmetres diaris per cobrir necessitats bàsiques com menjar o dutxar-se. “Moltes persones han de guardar les seves coses en llocs de pernocta o fins i tot en un clavegueram”, denuncia.
“”Així passem el dia, vuit, nou hores drets, caminant i descansant en algun lloc””
Quan s’apropa el migdia, el Tiziano camina fins a la rambla de Prim, a Sant Martí, per poder dinar al menjador social Gregal. Té sis quilòmetres per davant fins a arribar-hi. Tot i que li queda lluny, explica que va a aquest menjador i no a un altre perquè allà de vegades s’hi troba amb unes persones que ofereixen feines puntuals en negre, com ara vigilar unes obres de nit. “Així passem el dia, vuit, nou hores drets, caminant i descansant en algun lloc”, explica. “De nit estem en grup”, diu. Se senten més protegits si no estan sols, i per això dormen a prop els uns dels altres.
“Estic mort per dins”
El Tiziano espera que la seva situació de carrer sigui “passatgera” i admet que no està sent fàcil. “Estic mort per dins”, relata i assenyala el deteriorament psicològic que pateix . “Intento ser fort”, diu. Davant de la realitat dels sensesostre, Arrels reivindica que els recursos estiguin més ben distribuïts a la ciutat —fet que alleugeriria la “sobrecàrrega” al centre— i demana que, com a mínim, hi hagi un lloc de pernocta habilitat a cada barri. Des de la fundació, alerten que el problema de fons és que Barcelona s’està acostumant a veure persones dormint al carrer.
