compartir
Quan entres a Barcelona per la ronda del Litoral i vens des del Baix Llobregat, a mà dreta pots veure un edifici que destaca per sobre de la resta. Aixoplugades sota la cornisa metàl·lica de color blau que hi ha en aquesta nau industrial, una cinquantena de persones s’han establert amb tendes de campanya i formen el segon macroassentament de la Zona Franca.
És una imatge similar a la que hi ha a escassos metres, a l’assentament més gran de Barcelona. Però, en aquesta ocasió, no estan instal·lades directament a terra. Salven el contacte amb l’asfalt gràcies a l’alçària del mur que envolta la nau i que, antigament, servia per carregar i descarregar els tràilers dels camions que hi operaven.
Les persones que hi viuen són majoritàriament migrants i, sense oblidar que viuen al carrer, busquen refugi formant una comunitat en què tothom es coneix. Ara bé, hi ha un control sobre qui pot accedir-hi, tenint en compte l’aforament de l’espai i si les persones nouvingudes són conflictives. Per sobre de tot, els integrants busquen que no hi hagi problemes de convivència.
“Preferim viure aquí que dormir en un banc al carrer”
La nau està envoltada per una tanca metàl·lica i hi ha un punt d’accés pel carrer Número 62. Tan bon punt posem un peu dins del recinte, ens ve a rebre el Gafah. És de Ghana i va arribar amb el seu germà en pastera a Lanzarote. Ara fa dos anys que viu a Barcelona: “Vam ajuntar els pocs diners que teníem, vam comprar una carpa i la vam muntar aquí. Preferim viure aquí que dormir en un banc al carrer“.
Calcula que, ara mateix, hi ha unes 50 persones vivint a la nau. “Hi ha tendes de campanya on dormen dues, tres i fins a quatre persones”, explica. Com passa amb l’altre assentament, la majoria són usuaris del Centre de Primera Acollida Zona Franca, on sobretot van a menjar i dutxar-se: “És molt difícil viure aquí, no hi ha res per menjar. Sense el centre estaríem fotuts. Pots estar dormint i, a les dues o les tres de la matinada, et venen a demanar pa perquè la gent té molta gana”.
Aprofita que l’entrevistem per agrair als propietaris de la nau industrial que els permetin quedar-s’hi. “L’edifici està molt bé. De moment, no ha caigut res, només es filtren gotes quan plou en aquesta part”, explica mentre assenyala un forat al sostre. “Però la resta, tot bé. Gràcies als propietaris, podem estar aquí sense cap problema. Estem molt segurs aquí“, diu el Gafah.
La segona persona amb qui podem parlar és el Samir. Té només 20 anys i va venir amb un visat des d’Algèria, acompanyat dels seus dos germans: “El meu germà petit té 12 anys i està en un centre de menors a prop de la Sagrada Família. Vam venir aquí buscant una vida millor. Però jo aquí, al carrer, no hi puc viure. Demano a l’Ajuntament de Barcelona que ens ajudi, si us plau“.
Va venir a Espanya per motius de salut. “Tinc una cama més petita que l’altra per culpa d’un accident. Estic buscant-me la vida aquí, a Espanya, i he aconseguit una mica de diners”, ens explica mentre aguanta un carret amb el qual va a buscar ferralla. És la seva única manera de guanyar diners perquè, en no tenir documentació, no pot treballar de manera legal: “Quan arriba la nit, no tenim res per menjar“, lamenta.
“Només volem tenir documentació i poder treballar”
El Mohammed fa set mesos que està a Barcelona. Des que va arribar, sempre ha viscut en aquest assentament. Se suma al discurs dels seus companys: “Només vull una feina per poder viure. No volem robar ni volem problemes“.
Es queixa que, sense documentació i sense feina, es veuen obligats a viure en males condicions. “Vivim com a Gaza. No ens podem ni dutxar, has de demanar cita i et donen torn per a d’aquí a 10 o 15 dies. A més, aquí hi ha moltes rates. Oloren el menjar que hi ha dins les tendes i hi entren”, critica.
Va marxar del seu país per guanyar diners i enviar-los a la seva família. Però els plans no han sortit com s’esperava. “Em fa mal el cor quan veig que no puc treballar i va passant el temps. Sento que és temps perdut. Els meus pares esperen la meva ajuda des d’Algèria”, lamenta el Mohammed.
El Houari té 30 anys i es troba en la mateixa situació, però encara fa més temps que espera per obtenir la documentació per poder treballar: “Fa un any i set mesos que vaig arribar a Barcelona, però abans vaig estar a Girona. En total, fa més de dos anys que estic aquí. Només puc treballar recollint ferralla o fent feines en negre. Estic esperant a tenir els documents perquè, sense la documentació, no puc treballar”.
L’Ajuntament té detectades 150 persones que pernocten a la Zona Franca
Fonts municipals han confirmat a betevé que tant el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme a l’Espai Públic (SASSEP) com el Servei de Detecció i Intervenció amb Infants, Adolescents i Joves Migrants Sols (SDI) tenen constància d’aquest espai i hi fan prospeccions. També informen que algunes de les persones que viuen a l’assentament estan vinculades als Serveis Socials. Actualment, el consistori té detectades 150 persones que fan nit en diferents punts de la Zona Franca.
betevé també ha parlat amb el Consorci de la Zona Franca, que indica que, en aquest cas, l’edifici és una propietat privada i que, segons els consta, pertany a Acciona. No obstant això, l’empresa ha assegurat a aquest mitjà que ja no té cap propietat a la Zona Franca.
