L’esclat de la pandèmia del coronavirus ha obligat a consolidar un hàbit impensable fa uns mesos: l’ús de la mascareta. Tot i que els avantatges sanitaris d’emprar-la són evidents, l’altra cara de la mascareta té relació, precisament, amb les nostres cares. Concretament, amb aquella informació que queda oculta al darrere d’aquest element.
El catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en lingüística i comunicació Sebastià Serrano ha explicat que quan ens comuniquem i emprem l’anomenat llenguatge no verbal -gestos i expressions facials-, les emocions positives queden “ocultes rere la mascareta” perquè, detalla, “la positivitat l’expressem a la part de la cara que hi ha entre el nas i la boca” i deixem només a la vista “la part negativa, que, generalment, expressem amb els ulls”.
Entenent la cara com “un emissor de primer ordre” en la comunicació, afegeix Serrano, “la mascareta suposa un gran soroll en la comunicació” i l’empobreix. En aquest sentit, el catedràtic emèrit de la UB alerta dels riscos de perdre tots aquests matisos comunicatius que, tanmateix, són imprescindibles per detectar confiances o complicitats amb els nostres interlocutors. “En 225 mil·lèssimes de segon identifiquem informació dels altres mitjançant l’expressió de les seves cares”, recalca.
Què més tapa la mascareta?
Segons Sebastià Serrano, les mascaretes també tapen la veu. En aquest sentit, assenyala que “es perden els matisos de la veu”, entesos com l’èmfasi o l’essència de la parla. Un altre dels perjudicis que suposa la mascareta en aquest exercici comunicatiu és la dificultat a l’hora de respirar, que pot suposar estalviar paraules en pro de l’oxigen.
Parlar amb els dits
L’establiment de la distància de seguretat en 1,5 metres és un altre dels consells elementals per prevenir els contagis, però des del punt de vista relacional, un altre llast. Segons Sebastià Serrano, “culturalment fem servir una distància interpersonal de 45 o 50 centímetres per comunicar-nos, que ara no podem emprar”. I menys encara el contacte, un element “primordial en la comunicació, sobretot amb els infants i amb les persones grans”, dos dels col·lectius que més han notat la falta de contacte amb els familiars.
