(ACN/Redacció) Catalunya va fer 1.356 trasplantaments d’òrgans el 2025, un 0,8 % més que el 2024 i la segona millor xifra de la història, segons el balanç de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT). La millor dada es va donar el 2023, amb 1.393.
La majoria dels trasplantaments del 2025 van ser renals, amb un total de 945 i un increment del 3,6 % respecte del 2024; seguits dels hepàtics, amb 206 (-8 %); els cardíacs, amb 68 (+4,6 %); els pulmonars, amb 110 (+4,8 %) i els pancreàtics, amb 27 (-30,8 %).
Puja la donació en viu; baixa la de cadàver
En l’àmbit de les donacions, les de donants vius van créixer gairebé un 1,8 % en comparació amb el 2024, passant de 171 a 174. Totes van ser renals. De fet, Catalunya fa gairebé la meitat dels trasplantaments renals de donant viu de l’estat. Del total, 12 es van poder fer gràcies al Programa de trasplantament renal de donant viu creuat nacional (11) i internacional (1).
Pel que fa als donants cadàver, es van fer 11 menys que l’any anterior, amb un total de 370 el 2025. Per tipus, hi va haver 130 per mort encefàlica (cerebral), que van baixar un 10,3 % respecte de l’any anterior; i 240 en morts en asistòlia (cardíaca), que van augmentar un 1,7 %. D’altra banda, 17 persones van donar els seus òrgans després de demanar la prestació de l’ajuda a morir, que sumen un total de 51 des de l’aplicació de la llei d’eutanàsia.
Més negatives familiars
D’altra banda, les negatives familiars a la donació d’òrgans continuen augmentant a Catalunya i ja se situen al 28 %. La negativa prèvia del possible donant o de la seva família, sense cap altra raó, ha estat el motiu esgrimit per les famílies en un 77 % de les negatives. Un 6 % van adduir motius religiosos, un 4 % dubtes amb la integritat corporal o amb la mort encefàlica i un 3 % va expressar problemes amb el personal sanitari o per reivindicació social.
El director de l’OCATT, el doctor Jaume Tort, va avançar aquesta xifra al desembre al Bon dia, Barcelona. Tort va explicar la causa d’aquesta escalada és multifactorial i que un dels motius té a veure amb els canvis en la pràctica assistencial al final de vida: “Abans esperàvem que les persones morissin, sabent que no hi havia res a fer. Ara ningú espera, la família decideix acabar amb el calvari”. Això estalvia patiment al malalt, però impedeix teixir una proximitat entre els equips sanitaris i les famílies que ajudava a l’hora de prendre una decisió sobre la donació d’òrgans.
