Gairebé un centenar de persones s’han fet sentir a la plaça de Sant Jaume en una protesta amb percussió i al ritme d’una batucada. Arran de la pandèmia, entitats que organitzen activitats de lleure per a les persones amb diversitat funcional s’han vist obligades a organitzar-se conjuntament per apel·lar a les institucions. Lamenten que cap institució pública hagi pensat en la particularitat i necessitat del col·lectiu a l’hora de decretar les restriccions anticovid. Fa set mesos que no poden fer oci en condicions normals i això ja ha provocat retrocessos en algunes persones.

Esperen la signatura del Procicat

Des de la Xarxa d’Entitats Lleure Divers demanen al Procicat que aprovi el protocol que han signat les associacions Reperkutim, Oratge i Encert, conjuntament amb la Generalitat. El document blinda el lleure divers davant del que consideren un vaivé de mesures restrictives que aboquen les persones amb diversitat funcional a un desordre total.

El portaveu de l’agrupació, Serxio Munk, confessa cert positivisme “perquè hem aconseguit donar una passa endavant”, però alerta, també, que es tracta d’un “moment d’urgència”. “Els temes burocràtics sempre s’endarrereixen molt i no ho podem acceptar. Un retard de dues setmanes implica dues setmanes en què els nostres participants són a casa, amb les famílies sense poder descansar“.

Estructura, ordre i previsió

La demanda que fan les famílies és urgent perquè afirmen que “no socialitzar pot tenir conseqüències molt negatives per a les persones amb diversitat funcional. En Genís, per exemple, té 11 anys i pateix un trastorn de tipus autista. La seva mare, Maria Herrero, explica que el confinament total el va afectar de tal manera que va haver de ser ingressat a l’Hospital Clínic. I no és l’únic, diu.

No estem demanant activitats de lleure perquè sí. Ho fem perquè afecta la salut dels nostres fills.
Maria Herrero, mare

Són persones molt vulnerables al canvi constant perquè necessiten ordre, previsió i una estructura bàsica per al seu equilibri, explica Herrero. I la pandèmia, és evident, no els està garantint tot això. “Quan tornarem al bàsquet? Quan tornaré a tocar el tambor?“, són algunes de les preguntes a què ha de trobar resposta el pare d’en Manel. Un jove molt tímid, però que gràcies al tambor i el bàsquet “ara el meu fill em mira a la cara”, assegura. “Ens ha passat de començar de nou les activitats i de cop haver de tornar a parar”. Les ganes de tornar al lleure persisteixen.