Per explicar el perquè d’aquestes coloracions al cel a la sortida i posta del sol hem de recordar, primerament, que la llum blanca està formada per diferents colors, cadascun amb una longitud d’ona diferent (vermell, taronja, verd, blau, violeta i morat). Quan els raigs solars arriben a l’atmosfera, topen amb les diferents partícules o molècules que hi ha en suspensió (aire, pols, etc.). Es produeix aleshores el fenomen de la dispersió. Els colors blaus es dispersen més que els altres colors, bàsicament perquè tenen més energia. És per aquest motiu que el cel és blau a les hores centrals del dia. Al vespre, i també a la sortida del sol, els raigs solars arriben a la superfície terrestre molt més inclinats que no pas al migdia. Han de travessar molta més distància d’aire a l’atmosfera. Aquest fet implica que hi hagi moltes més molècules pel mig, i que es vagin dispersant progressivament i vagin perdent els diferents colors: primer els blaus, després el verds, grocs i finalment els vermells. La llum vermella és la que pot arribar finalment a la superfície de la Terra, gairebé sense dispersar-se, fet que afavoreix les coloracions rogenques del cel. És per aquest motiu que el sol i l’aire que l’envolta adopten aquestes tonalitats. La pols i la contaminació solen afavorir encara més aquest fenomen.