(ACN) El 24,8 % de la població de Catalunya es trobava en risc de pobresa o exclusió social el 2025, segons les dades de l’Enquesta de condicions de vida, publicada per l’Idescat aquest dijous. És una xifra vuit dècimes per sobre de la del 2024 i que trenca la dinàmica decreixent que va començar el 2021. La taxa de risc de pobresa o exclusió social, coneguda com la taxa AROPE, és un estàndard europeu relacionat amb els Objectius 2030. Mesura la pobresa relativa a partir del nombre de persones en risc de pobresa, amb privació material i social extrema o amb baixa intensitat en el treball.
Més risc entre els menors de 16 anys i els estrangers
Les dades publicades per l’Idescat evidencien un empitjorament de la situació en tots els grups d’edat, sobretot entre els menors de 16 anys, en què la taxa s’enfila fins als 36,1 % del col·lectiu, 1,3 punts més que l’any passat. Per la seva banda, per al grup de població de 16 a 64 anys és del 24,5 %, nou dècimes més que l’any anterior, i per al grup de 65 anys o més la taxa és del 17,3 %, tres dècimes més que l’any 2024.
L’indicador també posa de manifest que el risc de pobresa és superior a les llars amb fills dependents, on arriba al 30,8 %. També tenen una vulnerabilitat més alta les persones de nacionalitat estrangera de més de 16 anys, gairebé la meitat de les quals pateixen aquesta situació, un 48,6 %, prop de sis punts més que l’any passat. Per contra, entre els de nacionalitat espanyola la taxa cau quatre dècimes, fins al 17,2 %. Els aturats presenten un risc de pobresa que supera la meitat del col·lectiu i entre els ocupats es queda en una sisena part del total.
Privacions materials per motius econòmics
L’estudi també mostra que una part significativa de la població té privacions materials per motius econòmics. Així, un 35,5 % dels catalans no té capacitat de fer-se càrrec de despeses imprevistes de 900 euros, xifra que suposa un augment de tres dècimes respecte del 2024. Pràcticament, tres de cada 10 ciutadans no es poden permetre vacances de com a mínim una setmana l’any, mentre que un 16,8 % no és capaç de mantenir l’habitatge a temperatura adequada.
En tots tres indicadors, les dones pateixen en un grau lleugerament més alt les privacions. A més, un 14,2 % de la població afronta retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal i un 6,7 % no es pot permetre disposar d’un cotxe. El nombre de persones que declaren arribar amb dificultat a final de mes representa el 47,3 %, tres dècimes menys que el 2024. Aquest col·lectiu inclou el 9,2 % de ciutadans que diu tenir molta dificultat per passar el mes des del punt de vista de les finances de la llar.
El Tercer Sector lamenta que les xifres s’acostin a les de la pandèmia
La Taula del Tercer Sector ha alertat que les dades de la població en risc de pobresa s’apropen a les xifres de la pandèmia del coronavirus. El president de l’entitat, Xavier Trabado, ha assenyalat que les dades “no són bones” perquè, tot i que les famílies disposen de més recursos, l’increment del cost de la vida fa que sigui “molt difícil” arribar a final de mes.
Trabado ha demanat al govern uns pressupostos “molt socials”, ja que la situació és més greu per a infants i població migrant. En aquest sentit ha destacat que la regularització extraordinària de migrants és “important”, però ha apuntat que calen més recursos perquè el conjunt d’entitats del sector i les administracions puguin lluitar contra la pobresa.
Unicef alerta de les conseqüències de la pobresa en els infants
Unicef Comitè Catalunya explica que, malgrat els avenços econòmics generals, les polítiques destinades a fer front a la pobresa infantil no aconsegueixen revertir la situació. Insisteixen que la pobresa i l’exclusió social són una vulneració de drets que danya el benestar dels infants, condiciona el seu desenvolupament i participació social i té, alhora, unes conseqüències molt negatives per al conjunt de la societat.
Roger Garcia Rodoreda, responsable de Polítiques d’Infància d’Unicef Comitè Catalunya, ha dit que “la pobresa infantil té unes causes estructurals, vinculades al mercat de treball i agreujades per la situació de l’habitatge”. Per aquest motiu, remarca que cal avançar en unes polítiques d’habitatge que tinguin en compte els infants i els seus drets, de manera que es reforcin les polítiques d’accés i estabilitat residencial. Demanen que s’incrementi l’habitatge públic assequible, especialment l’habitatge social en règim de lloguer, i que els plans, programes i intervencions en habitatge es dissenyin considerant les llars amb infants i les seves altes taxes de carència material.
