En un sol matí en aquesta consulta poden entrar una vintena de pacients amb problemes relacionats amb la incontinència urinària. En les dones d'edat més avançada, sobretot a partir de la menopausa, també pot generar la necessitat constant d'anar a orinar amb l'angoixa que això els causa. LLUIS AMAT, responsable de la Unitat de Sol Pelvià de l'Hospital de Sant Joan de Déu "La incomoditat que suposa doncs dins d'una vida social normal, des de fer un viatge que no poden fer perquè la seva urgència els provoca haver d'anar a orinar molt sovint o aquests escapaments que, quan menys t'esperes, els poden venir i això els pot fer passar vergonya o limitar la seva activitat diària i acabar-les recluint al propi domicili." Els professionals sanitaris centren els esforços a visualitzar-la i tractar-la amb naturalitat però malgrat això encara avui és una disfunció que la majoria de pacients pateixen d'amagat. Prop del 90% temen que se'ls rebutgi socialment. Fins al punt que hi ha estudis que apunten que 4 de cada 10 no van ni tan sols a l'especialista per resoldre-ho. LOURDES BAIXERAS, pacient operada "Si estava moltes hores sense anar al lavabo o tossia, doncs se m'escapava i ara això no em passa i, esclar, molt millor, més tranquil·la, perquè vulguis o no sempre patia." La Lourdes es va sotmetre a una cirurgia molt senzilla que, avui, en la majoria de casos ni tant sols requereix ingrés. També existeixen programes de rehabilitació i fàrmacs altament eficaços.
Segons un informe de l’Observatori Nacional d’Incontinència (ONI), el 41% dels afectats associen aquesta patologia a l’edat i, per aquest motiu, la gran majoria ho integra com una cosa amb què haurà de viure durant el seu dia a dia. Però el 64% dels pacients d’aquesta malaltia asseguren que no només limita la seva vida social i laboral sinó que també els perjudica psicològicament. Hi ha experts que afirmen que pot arribar a provocar ansietat o, fins i tot, depressió. Tant és així que, fins i tot, un 86% de la població afectada tem el rebuig social i limita de manera important moltes de les seves activitats públiques.
A més a més, la vergonya fa que un gruix important de pacients ni tan sols visitin l’especialista i molts no arriben a conèixer les possibles solucions per millorar o, fins i tot, curar aquesta disfució. Es fan des de sessions de fisioteràpia o tractament farmacològics fins a cirurgies mínimament invasives.
