Aquesta setmana, la parròquia de Santa Anna ha reactivat el servei d’acollida nocturna. La nit de dilluns a dimarts ha estat la primera en què 10 persones sense llar, usuàries habituals de l’entitat, hi han passat la nit. Des de l’església asseguren que és un nombre reduït, perquè la pandèmia de coronavirus obliga a extremar les precaucions per evitar contagis, però que vol contribuir a evitar que les persones sense sostre dormin al ras en plena onada de fred.
La nau central de l’església s’ha reconvertit en dormitori, els bancs en llits, amb matalassos i sacs, separats per evitar contagis. El coordinador dels voluntaris de l’Hospital de Campanya de Santa Anna, Adrià Padrosa, explica que per donar el servei amb seguretat els van fer un test d’antígens, que va donar negatiu. Per això, han pogut dormir amb seguretat.
La pandèmia ho condiciona tot
La pandèmia condiciona l’atenció que fan al col·lectiu de sensesostre i obliga a extremar les precaucions. Des del juliol la parròquia de Santa Anna ha tornat a funcionar com a menjador social després de la covid-19. Ara tenen un grup estable d’un centenar d’usuaris i, els dos àpats diaris — esmorzar i dinar— es fan al claustre, un espai obert.
El que no ha canviat són les necessitats, sobretot amb les temperatures extremes d’aquests dies. La parròquia esdevé un espai clau perquè els usuaris tinguin l’escalfor i puguin prendre alguna cosa calenta.
Els usuaris ho estan passant malament amb el fred. Ho veiem perquè el cafè està bullint i el volen més calent. Fan cua abans que obrim per servir els esmorzars. I hem instal·lat estufes pel fred, i més que posar-s’hi al costat, és que s’abracen a les estufes.
Més sensesostre que mai
La crisi del coronavirus no només dificulta l’atenció, també ha estat un detonant perquè més persones es trobin en aquesta situació. El mossèn Peio Sànchez, rector de la parròquia, explica que hi ha un nou perfil: “Molts són estrangers, no documentats, que havien treballat i que amb la covid-19 s’han quedat sense feina”.
Alguns d’aquests nous pobres tenien habitatge, per exemple, eren llogaters d’una habitació i ara en perdre la feina han perdut també el sostre. El problema, afegeix, és que “la protecció social és insuficient”, i per això, Sánchez avisa que hi ha més persones empeses al carrer.
Els voluntaris són els qui més a prop estan d’aquestes persones. La Irene Borràs és professional sanitària, i després de les guàrdies de nit serveix esmorzars com a voluntària.
Els costa molt demanar res, i aquests dies m’ha sorprès la quantitat de mantes, sacs, gorres o guants que demanen. També m’ha sobtat el sucre que consumeixen… Dedueixo que és pel fred, el seu cos els demana perquè necessita glucosa per combatre les baixes temperatures.
El testimoni en primera persona
El més colpidor és el testimoni dels que ho han viscut en primera persona. Com el Joan, cubà d’origen, que fa un any que viu a Espanya. Ara no dorm al ras perquè està ocupant un habitatge, però recorda que és duríssim.
Aquí el fred és molt dur, duríssim… Et fan mal els ossos, perds l’orgull i, fins i tot, les ganes de viure.
