La primera cosa que podem fer servir per orientar-nos és mirar el sol, que surt per l’est (nord-est a l’estiu i sud-est a l’hivern) i es pon per l’oest (nord-oest a l’estiu i sud-oest a l’hivern). Si no el veiem, la nostra ciutat ens ajuda fàcilment a trobar el nord.
Els meridians i paral·lels són línies imaginàries que uneixen el pol Nord i el pol Sud (meridians) i d’est a oest perpendiculars a l’eix terrestre (paral·lels). A Barcelona, curiosament (o no) tenim dues grans avingudes que tenen just aquest nom, precisament perquè segueixen aquestes línies imaginàries: són l’avinguda del Paral·lel, que va d’oest (plaça d’Espanya) a est (Port) i l’avinguda Meridiana, que va de sud (Parc de la Ciutadella) a nord (Nus de la Trinitat).
Tots dos carrers anirien a confluir en una hipotètica cruïlla al moll de Pescadors, a la torre del Rellotge, antic far de la ciutat. Aquestes avingudes segueixen el mateix meridià que passa per Versalles i el mateix paral·lel que passa pocs quilòmetres al nord de Nova York, amb la qual cosa en una hipotètica avinguda Meridiana d’eternes dimensions arribaríem en línia recta a París i, en direcció oest, una avinguda del Paral·lel portada a l’infinit ens deixaria a les portes de Manhattan.
No és l’única manera d’orientar-se a Barcelona. Ildefons Cerdà va dissenyar les illes de l’Eixample de manera que es pogués aprofitar al màxim la llum solar i que la part de façana ombrívola (que mira al nord) fos com més petita millor.
D’aquesta manera, si agafem qualsevol de les illes de l’Eixample, el xamfrà que dona al Besòs per la part de muntanya ens indicaria el nord i seria el xamfrà on menys sol es veu. Per contra, al sud, molt més lluminós, tindríem el xamfrà contrari, el del costat Llobregat i banda marítima.
I encara una més: si passegeu per la Rambla i arribeu al monument de Colom, el seu dit marca gairebé un sud perfecte.
Orientar-se no ha estat mai tan fàcil, oi?
