Quin procediment se segueix quan mor un sensesostre? On s’enterra i qui se’n fa càrrec? A betevé hem volgut esvair aquests interrogants. Les persones sense llar que no tenen ni diners ni famílies reposen en nínxols de beneficència dels cementiris de la ciutat. Són austers, n’hi ha milers i, normalment, estan situats a les fileres més altes de les agrupacions, les menys sol·licitades pels barcelonins.
Ells i altres col·lectius vulnerables, com ara immigrants o veïns sota el llindar de la pobresa, accedeixen al que s’anomena enterrament gratuït o bonificat i de les despeses se n’encarrega Cementiris de Barcelona: cobreixen uns 400 euros per enterrament i se’n fan uns 300 l’any. Segons Jordi Valmaña, director general de l’empresa municipal, aquest tipus d’inhumació “permet a tothom tenir una mort digna”.
El cos ocupa el nínxol durant cinc anys i després, si l’entorn continua sense poder fer-se càrrec del lloguer, acaba sota terra; en osseres on, tal com n’indica el nom, es conserven els ossos indefinidament. “L’ossera no es buida mai. Per tant, garantim que les restes de tots els difunts estiguin sempre al cementiri de Montjuïc, que és el que pertoca”, explica Valmaña.
Les entitats acomiaden els sensesostre
Els indigents no fan l’últim viatge sols. Entitats que treballen braç a braç amb el col·lectiu organitzen comitives per acompanyar-los en la cerimònia de comiat. Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació, assegura que les persones que viuen al carrer estan molt soles i és important que, en el moment de la mort, sentin caliu. “A ningú li agradaria que el dia que marxem ningú tingui cap tipus de sentiment de pèrdua. És el dret al record i el dret a un bon comiat d’aquesta vida, encara que en el seu cas hagi sigut molt dura“, afegeix Busquets.
15 indigents han mort a Barcelona el 2018
Segons dades recollides per Arrels Fundació, 15 persones que vivien al carrer han mort en els darrers 12 mesos ─coincideix amb les dades publicades aquest dimarts per l’Ajuntament─ i 44 persones més que han perdut la vida en el mateix període havien dormit en algun moment al ras. I van més enllà: el més jove tenia 29 anys i el més gran, 83. De mitjana, tenien 58 anys, 24 menys que l’esperança de vida de la resta de barcelonins.
A més, un dels difunts va morir els dies més freds de l’any, un altre els de més calor i un tercer a causa d’una agressió. Què es pot fer per arribar a la xifra zero? Arrels Fundació insisteix que cal obrir habitatges reduïts a tota la ciutat perquè no passin ni un minut a la intempèrie.
