Fa 17 anys que la infermera del dol de l’Hospital General de Catalunya, Xusa Serra, organitza setmanalment trobades de persones que han perdut un ésser estimat. Els anomena grups de dol. Serra ensenya a afrontar la pèrdua d’una persona estimada sobretot, explica, cal fer correctament el dol. Plorar, parlar-ne i no reprimir-se.
En la societat actual, assegura, en què sembla que tot ha de ser perfecte, la mort és més tabú que mai. Les famílies ja no tenen gairebé contacte amb el difunt com abans. I als nens se’ls protegeix excessivament. “No pot ser que els nens vegin a la tele mentre sopen atemptats, terratrèmols o morts per accidents de cotxe, i en canvi no puguin viure la malaltia d’un avi o la mort d’un familiar. Han de poder compartir amb la família el dolor”, diu.
De fet, Serra aconsella que s’eduquin els nens en la mort per evitar sentiments de culpa i que l’afrontin més bé en l’etapa adulta. En aquest sentit, la professora d’Antropologia de la UB Josefina Roma, ja jubilada, creu que ens trobem en una societat clarament contradictòria. “Hi ha les festes de Halloween o les pel·lícules de zombis i en canvi s’amaga la mort real. És un autèntic tabú parlar de la mort. No es deixa, per exemple, que els nens puguin veure el seu padrí difunt. I et preguntes: què passa? La mort de mentida sí, la mort de veritat no”. Això, explica Roma, contrasta clarament amb altres èpoques en què el tracte amb la mort era molt més familiar.
