El Vicenç Souza i el Paco Jover fa més de 70 anys que viuen a la Barceloneta i ells són testimonis vius de com era el barri durant la seva infància. El llibre 'La Barceloneta, records d'un barri' recull anècdotes d'ells dos i d'altres veïns que ens obren una finestra a la història del barri. PACO JOVER "Recuerdo la picaresca de jovencito, buscar algo para sobrevivir... cualquier cosa valía, desde limpiar un mahón: era una tochana y se quitaba la amargasa porque se vendía todo." Les maneres de guanyar-se la vida han canviat molt però no podem dir el mateix d'alguna paraula del vocabulari local, com el ganxo. VICENÇ SOUZA "La teva dona se'n va a la plaça a comprar, triga molt i l'excusa que tenia era que havia trobat un ganxo o dos ganxos, que era que la veïna que començava a explicar-li els seus comentaris i les tertúlies que feien el carrer." El que també es conserva d'aquella época són els noms col·loquials d'alguns carrers i places de la Barceloneta. VICENÇ SOUZA "Aquest carrer es deia de l'Alegria perquè era l'avinguda del cementiri i la gent, per no dir-li del cementiri, deia: vaig al carrer de l'Alegria." Tal com ens expliquen el Vicenç i el Paco, el barri sempre s'ha caracteritzat per la gran col·laboració veïnal que avui en dia encara no s'ha perdut. PACO JOVER "Estabas en cualquier sitio y tenías algún problema y como los legionarios: 'Sóc de la Barceloneta!', y siempre había alguno que te echaba un cable." Alguns edificis han canviat, alguns costums s'han oblidat però part de l'esperit de carrer de la Barceloneta encara es respira a peu de carrer.
El llibre duu el títol de “La Barceloneta, records d’un barri” i el Paco Jover n’és un dels protagonistes. Els veïns el coneixen amb el sobrenom de “el poeta” i ara fa al voltant de setanta-dos anys que viu a la Barceloneta on les ha vist de tots colors. Durant la seva infància ell formava part d’una família republicana i a vegades conseguir menjar resultava tota una quimera. Tal i com ens explica “cualquier cosa valia. Desde limpiar un mahón, que era una tochana, i se quitaba la argamasa porquè se compraba todo”. De la mateixa manera que el Paco, el Vicenç Souza va començar a viure al barri de ben petit, a l’any 1939, i també recorda el que arribava a fer per portar peix a casa. Mentre ajudava als pescadors que arribaven a la platja, ell deixava caure algun peix petit al terra i discretament el guardava en una bossa de plàstic quan ningú el veia.
Tot i que les maneres de guanyar-se la vida han canviat una mica, els veïns encara usen algunes paraules i expressions de tota la vida. El Vicenç ens relata que una de les excuses més recorrents per aparèixer més tard per casa era quan s’argumentava que havien trobat un “ganxo”, que era algú conegut a qui et trobaves i t’hi ‘enganxaves’ a parlar. En la mateixa linia, hi ha carrers i places que conserven noms col·loquials. Un bon exemple és el carrer d’Andrea Dorià que antigament duia a l’antic cementiri i que per fer-ne broma i se’l va anomenar el carrer de l’Alegria.
Un altre tret característic del barri és la solidaritat i la col·laboració veïnal. Avui en dia, ens comenta el Vicenç, hi ha molta implicació de la gent per tal que ningú passi gana o li falti de res. Anys enrere aquesta pinya veïnal també existia i segons el Paco “si estabas en cualquier sitio y tenias algun problema, era como los legionarios: Sóc de la Barceloneta! y siempre había alguno que te echaba un cable.”
Anècdotes i vivències d’aquests avis i d’altres que van viure aquells anys a la Barceloneta es poden llegir a “La Barceloneta, records d’un barri”.
