Fer xuletes, mirar l’examen del company del costat o, fins i tot, delatar les respostes a través de senyals són alguns dels mètodes clàssics per copiar en els exàmens. Ara, tots aquests mecanismes han quedat obsolets per la irrupció de les noves tecnologies, en especial per la intel·ligència artificial.
Ara bé, no només han canviat les maneres, sinó també la finalitat de copiar. Segons el rector de la UB, Joan Guàrdia, sempre hi ha hagut alumnes que fan trampes, la diferència és que “abans es feia per aprovar, i ara per treure bona nota”. Ho ha dit al Bon dia, Barcelona, en què també ha apuntat que la tecnologia “fa extremament fàcil copiar”.
Com combatre aquesta nova realitat?
Davant d’aquest escenari, Guàrdia planteja un canvi de model i també de mentalitat. Per començar, considera que els sistema educatiu actual està massa centrat a “detectar el frau” i no tant a ensenyar a fer un bon ús d’aquestes eines. També creu que s’ha d’entendre que aquests mecanismes han arribat per quedar-se i, per això, aposta per “ser honestos” i sempre que se’n faci ús, indicar-ho, com un recurs més.
Pel que fa el canvi de model, Guàrdia defensa tornar a reivindicar els exàmens orals, perquè “aporten un valor afegit”. Això sí, assenyala que no es pot aplicar a totes les assignatures ni contextos, ja que “complica molt la logística“. A banda, defensa l’ús de detectors de dispositius mòbils, perquè “tenen un efecte dissuasiu” en l’alumne.
Crític amb les acadèmies universitàries: “Són perverses”
Les noves tecnologies no són les úniques que han modificat l’activitat universitària, sinó que també ho han fet les acadèmies, que cada vegada tenen més demanda. Per Guàrdia, aquests centres “són perversos“, ja que generen desigualtats entre els alumnes de la universitat i això, “no s’ajusta als seus valors”. En aquest sentit, referma el seu compromís de millorar els sistemes de docència “perquè facin inútils aquest tipus de recursos”.
La selectivitat, en el punt de mira
El rector de la UB també ha reflexionat sobre el mètode d’accés a la universitat. Considera que la selectivitat és un sistema de meritocràcia que quedarà en desús. Per això, insisteix en la necessitat de replantejar el model i proposa dues alternatives: la primera, ponderar les notes en funció d’un criteri previ establert; i la segona, l’ordenació única. És a dir, que si l’alumne s’examina a Catalunya, només pugui inscriure’s a universitats catalanes, fet que permet “retenir talent”, alhora que acaba amb les desigualtats entre territoris.
