compartir
Inma Marcos és llevadora i ha constatat al betevé directe que ara “hi ha més desig de les dones embarassades” de viure un part natural i respectat a casa. En 29 anys de professió, ha assistit 900 parts en domicilis i uns 2.000 a l’hospital. De fet, Marcos és presidenta de l’Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya i explica que parir a casa “s’ha normalitzat a mesura que han passat els anys”, ja que quan ella va començar a fer-ne “encara estaven molt estigmatitzats”.
Embarassades de risc baix
La llevadora comenta que treballa amb dones embarassades de risc baix i que porta un gran equip d’assistència en cada intervenció. Per tant, considera que “els parts a casa atesos per llevadores especialitzades amb dones de risc baix són igual de segurs que a l’hospital, tant per a les mares com per als nadons”. La infermera indica que només un 10 % dels naixements iniciats a casa acaben a l’hospital per causes no urgents, com “l’esgotament de la mare o la necessitat d’anestèsia epidural”.
Posar en valor la feina de les llevadores
Inma Marcos és una de les protagonistes del documental Mare meva, que segueix la feina diària de tres llevadores que assisteixen dones embarassades en els seus parts a casa o a l’hospital. La directora del film és Adiva Koenigsberg i explica que l’objectiu és ensenyar “quines opcions per parir hi ha a Catalunya i com han millorat en els últims anys“, com pot ser el cas de Casa Laitània, dins de l’Hospital Germans Trias, impulsada per la llevadora Lucía Alcaraz, on les dones poden optar per un part natural en un entorn similar a una casa o el canvi de paradigma de l’Hospital de Sant Pau a través de professionals com Maria Llavoré Fàbregas.
L’autora ha engegat una campanya de micromecenatge per poder acabar el documental. El film serà el resultat de quatre anys d’entrevistes amb llevadores i mares que donen a llum per conèixer la història d’unes professionals a les quals l’autora considera que se les va menystenir per motius polítics durant els anys 50 i que poc a poc han anat guanyant autonomia professional tot i que encara no han recuperat el seu col·legi propi i caldria contractar-ne més. “Estem davant d’una manca de llevadores que posa en risc tot això que hem guanyat en els últims cinquanta anys”. Koenigsberg agraeix “l’acte de generositat absoluta” de les mares que han participat en el documental en un moment “tan íntim” per a elles com és el naixement del nadó.
Segons Adiva Koenigsberg, el seu primer documental independent, Mare meva, intenta recuperar aquesta història poc coneguda de les llevadores, per donar visibilitat a com el passat ha influït —i continua influint— en la salut de les dones.
Més places de llevadores
Eva Adarve Hidalgo és vocal de Llevadores del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona i denuncia que “no s’ha fet correctament la previsió de quantes llevadores es necessiten a Catalunya”. Ella verifica que hi ha “molta mancança de professionals” en el sector i moltes persones “que volen ser llevadores”, però que, al contrari d’això, les administracions generen poques places de llevadores tant per estudiar com per treballar. En aquest sentit, el Sindicat d’Infermeria, Satse, va denunciar a principis de maig que els centres de salut de l’estat només tenen una llevadora per cada 10.000 dones.
