Un estudi portat a terme per un grup de l’Institut d’Investigació Bomièdica de Bellvitge (Idibell) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) assegura que els símptomes obsessiu-compulsius lleus en nens sans els provoquen alteracions en l’anatomia cerebral. Les conclusions han estat publicades a la revista ‘Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry’, i permeten una nova perspectiva a l’hora de planejar una estratègia de prevenció d’aquest trastorn a llarg termini.

És la primera vegada que algú associa, en un estudi, que els símptomes obsessius-compulsius lleus, tenen una relació directa amb variacions i alteracions concretes, que es troben en l’anatomia cerebral de nens sans. Una conclusió que permet un nou enfocament a l’hora de plantejar una estratègia de prevenció de la malaltia a llarg termini. En l’estudi, realitzat per l’Idibell i ISGlobal, hi van participar 255 nens i nenes d’entre 8 i 12 anys, tots sans i sense diagnòstic de cap trastorn mental. Els símptomes que es van poder observar van ser conductes de comprovació, ordre, simetria, acumulació innecessària d’objectes i presència reiterada de pensaments negatius.

Un 30 % de la població pot tenir símptomes lleus

Aquests comportaments obsessius-compulsius lleus afecten el 30 % de la població i poden comportar, per exemple, pensaments recurrents sobre la possibilitat de contagi d’una malaltia en espais públics, cerca d’ordre i simetria de forma acusada. Per la seva banda, els símptomes més greus afecten entre un 1 % i un 2 % en el conjunt de la població.

Crisis que poden desembocar en un TOC

En la majoria dels casos aquests símptomes no acostumen a interferir en la vida de les persones però si es produeix una situació de crisi perllongada, poden desembocar en un trastorn i requerir un tractament especialitzat. Cal tenir en compte que la infància és un moment molt sensible i “en un petit percentatge de casos aquests símptomes poden ser indicadors d’un risc més elevat de desenvolupar un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC), que requereixi tractament durant la pròpia infància o l’edat adulta”, ha explicat l’autor de l’estudi Carles Soriano-Mas.