Hem de viatjar fins a la república romana del segle IV aC per trobar-nos la figura del tribú de la plebs, també conegut a tribú del poble, que encarnava el contrapoder dels plebeus davant de possibles excessos que els patricis o els cònsols poguessin cometre contra ells. Temps més tard, en època medieval i sota el regnat de Martí l’Humà, l’any 1409, ens arriba la figura dels provisors de greuges, els responsables de recollir les denúncies de la ciutadania en un memorial de greuges, que després el rei havia de solucionar. Després la seva figura desapareix amb l’aplicació del Decret de nova planta.
Cal esperar fins a l’any 1809, amb la redacció de la Constitució sueca, quan s’incorpora la figura amb què sovint es coneix el defensor del poble, l’Ombudsman, que representa els interessos dels ciutadans i la defensa dels abusos que es puguin cometre des de les administracions públiques. Si bé no pot sancionar les actuacions d’aquesta administració, pot demanar tota la informació que existeixi sobre un cas i després plantejar canvis legislatius perquè els suposats excessos no es tornin a repetir.
A Espanya l’any 1978, amb la redacció de la Constitució, es recull l’article 54, la creació de la figura del “defensor del pueblo”, amb una atribució que no tenen la gran majoria: la possibilitat de presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional. Si bé el seu pes és gran, segons Joan Botella, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, des de fa uns 10 anys el “defensor del pueblo” està excessivament polititzat.
A Catalunya no és fins a l’any 1984 que s’aprova la Llei reguladora del síndic de greuges, que té la facultat de supervisar la Generalitat i els organismes públics o privats que s’hi troben vinculats, i també fiscalitza l’activitat de l’Administració local de Catalunya. A Barcelona les atribucions de la institució de la síndica de greuges queden recollides l’any 2003, i finalment el 2005 s’acaba de redactar-ne la configuració actual. Com la resta de figures, la síndica de Barcelona té la “funció de defensar els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona i també de les persones que es trobin a la ciutat encara que no en siguin residents.”
