“Morta en vida”. Així es com diu que va arribar la Cris a Hèlia Dones, l’entitat on va començar el seu procés de recuperació, després d’haver patit maltractament psicològic per part del seu exmarit. Aquesta dona, a punt d’arribar a la cinquantena, afirma que durant més de deu anys va normalitzar “no poder quedar amb familiars o amigues perquè a ell no li agradava”. La Cris també recorda que li tirava la cavalleria per sobre quan “hi havia problemes econòmics a casa” i que ‘”havia de suportar els seus silencis eterns quan havia tingut un mal dia”.
Vaig normalitzar no quedar amb familiars o amigues perquè a ell no li agradava”
Les amigues i els dos fills de la Cris la van ajudar a sortir del pou després d’un intent de suïcidi. Es va posar en contacte amb Hèlia Dones i aquí va començar el seu procés de “salvació”. Un any i mig després, aquesta dona ja pot dir que està recuperada. Tot i això, continua fent teràpia de seguiment un cop per setmana.
El procés de recuperació
L’acompanyament psicològic, al costat dels tallers de ioga o els de fotografia, ha estat el que l’han fet “tornar a la vida”, amb les seves pròpies paraules. La Cris diu que s’ha sentit “escoltada, acollida i estimada” i que això l’ha portada a recuperar la dignitat i les ganes de viure. A tot plegat hi han contribuït també les sortides culturals amb altres dones que han passat pel mateix. Carla Rigol Martorell, responsable de l’àrea d’atenció a Hèlia Dones, assegura que aquestes trobades tenen un efecte multiplicador del procés de recuperació. Rigol assegura que “les dones que han patit violències masclistes se senten aïllades, anul·lades i a més senten culpa i vergonya“. I apunta que el fet de tenir altres dones de confiança amb qui poder-ho compartir sense judicis fa que sumin i multipliquin entre les dues aquest efecte de recuperació i reparació del dany.
Necessitat urgent de recursos i resposta per part de les institucions
Hèlia Dones va atendre al voltant de 140 dones durant l’any 2019 i més de 200 el 2020. La pandèmia de coronavirus i el confinament han suposat un major risc de patir agressions a les dones en situació de violència masclista i en aquesta entitat ho han pogut viure de prop. Rigol explica que durant aquest temps van reaccionar ràpidament i van activar l’acompanyament telefònic, en línia, i per whatsapp -en el cas de les dones que vivien amb els seus agressors- per acompanyar les víctimes de la millor manera possible. Segons aquesta psicòloga, aquí va ser clau el suport per part d’una cinquantena de voluntàries que té l’entitat i que desinteressadament es van mantenir constantment en contacte amb les dones a través de trucades.
Carla Rigol afirma que durant la pandèmia es va fer evident un problema que ve de lluny: la falta de recursos públics per lluitar contra la violència masclista. “Ens hem trobat que no hi havia prou places d’acollida als recursos d’acolliment o un nombre de tècniques insuficient als servei d’atenció“, diu aquesta psicòloga. A banda, falta formació als jutjats, serveis socials o centres de salut, entre d’altres. Rigol creu que es tracta d’un problema estructural que no s’està abordant des del lloc correcte. Finalment afegeix que, tot i que valora positivament les campanyes de sensibilització per lluitar contra la violència masclista, demana una implicació real per part de les institucions amb l’aportació de recursos econòmics i de resposta per fer front a les necessitats de les dones que la pateixen.
