El seu cas ha fet la volta al món: Gisèle Pelicot va ser sotmesa durant anys a violacions per part del seu —aleshores— marit i de desenes de desconeguts mentre estava inconscient, per la submissió química a què ell la sotmetia, amb substàncies que li subministrava d’amagat.
I ella va decidir fer un judici obert perquè “calia que la vergonya canviés de bàndol”, un mantra que l’ha acompanyada en els tres mesos i mig de judici i que ha recordat avui en entrevista amb betevé per presentar el seu llibre Un himne a la vida (Ara Llibres).
Per a les dones que li han fet costat
“En aquest llibre he volgut transmetre un missatge d’esperança per sobre de tot, malgrat totes les proves que he hagut de passar a la vida, malgrat tots els moments dolorosos”, ha explicat Gisèle Pelicot sense perdre el somriure que la caracteritza. També en parla per a “totes les dones que han vingut a fer-me costat” i que la van fer sentir “investida d’una responsabilitat, la de dir que havia de ser capaç d’aguantar aquells tres mesos i mig de judici”.
53 dels homes que van violar Gisèle Pelicot han estat jutjats, inclòs el seu exmarit, que ha començat a complir una condemna de 20 anys a presó. Però una trentena d’homes que també la van violar estan en llibertat impunement perquè no se’ls ha pogut identificar a les imatges que tenia emmagatzemades al seu ordinador l’exmarit de la víctima. “Sí, n’hi ha que estan en llibertat, però no crec que tinguin la consciència tranquil·la. Intento no pensar-hi, perquè no vull malbaratar la meva vida per això. Només desitjo una cosa, i és que no tornin a fer-ho a cap altra persona”, ha revelat.
“Necessito fer-li preguntes”
Quan se li ha preguntat sobre els motius que la porten a voler visitar el seu marit a presó abans que acabi l’any, tal com ha comentat en altres entrevistes prèvies, Gisèle Pelicot ha assegurat que ho farà per parlar-hi. “No vaig poder parlar amb ell durant el procediment, així que tinc la intenció d’anar a veure el senyor Pelicot primer perquè m’he reconstruït sobre aquest camp de runes“, ha dit, i ha continuat: “Necessito fer-li preguntes, saber per què ens va trair, per què ens va fer tant de mal, per què ens va causar tal desastre, per què ha fet miques les nostres vides, però també la seva. No sé si obtindré la resposta, però forma part del meu camí de reconstrucció”.
“Despertadora” millor que “icona”
Per les característiques del seu cas, Gisèle Pelicot s’ha fet coneguda al món sencer, vista com una icona, tot i que ella no se sent còmoda amb el terme: “No m’agrada gaire. Prefereixo “despertadora”, com em va dir una historiadora no fa gaire. Crec que, en efecte, això ha despertat consciències col·lectives“.
Ha fet també una crida a socialitzar els casos d’abusos per evitar la revictimització de qui els pateixen: “Caldria que, quan s’és víctima, no es fes una doble condemna, que és realment un patiment que ens infligim a nosaltres mateixes, i no guardar-s’ho per a una mateixa és també treballar per al col·lectiu“.
