La fotografia analògica, que durant anys va semblar quedar arraconada per l’era digital, ha tornat amb força. El que abans es veia com un procés lent i antiquat, s’ha convertit en una experiència valorada per una nova generació que busca alguna cosa menys immediata, més incerta i amb més “ànima”.
Aquest canvi de tendència ha permès que negocis històrics i laboratoris especialitzats passin de resistir a reviure. Un fenomen que no esperava ningú.
De resistir al digital a apostar-ho tot per l’analògic
El Mario González, propietari d’una botiga de revelatge analògic a Gràcia, Joma, va viure en primera persona l’impacte del digital. En un context en què “era impossible competir amb grans superfícies” i en què el mercat estava “molt, molt saturat”, va optar per un camí arriscat: deixar completament el digital i centrar-se només en l’analògic, la seva especialitat.
Aquesta decisió, que ell mateix defineix com un “acte de fe”, no va ser fàcil. Durant anys va mantenir el negoci amb dificultats, especialitzant-se en un nínxol que semblava en declivi, però aquesta aposta va acabar sent clau: quan el boom va arribar, ell ja tenia l’experiència i la infraestructura.
Un boom inesperat que ho ha capgirat tot
Cap al 2018 el Mario comença a notar un canvi subtil que ràpidament es va transformar en una allau. El fet que els carrets fossin molt econòmics va facilitar que molta gent s’hi animés i això va desencadenar un creixement progressiu de clients que hi anaven a revelar les fotos.
El fenomen no és aïllat. A DubbleLab, el Jaro Sáez explica que el volum actual pot superar els 100 carrets diaris, amb pics encara més alts en èpoques com l’estiu. Tot i que ell defensa que mai s’ha deixat de fer fotografia analògica, sí que reconeix que en els darrers anys n’hi ha hagut un augment molt notable, especialment en un tipus concret de client.
Una nova generació descobreix l’analògic
Aquest públic nou és majoritàriament jove. El Mario observa com persones d’entre 20 i 30 anys omplen la seva botiga, sovint amb poca experiència però amb molta curiositat. Aquesta falta de coneixement inicial no és un obstacle, sinó part de l’encant.
En paraules de Sáez, molts arriben sense saber què estan fent, però el moment en què reben les fotos és determinant: “El resultat els sorprèn i els enganxa”. El fet que una sola imatge bona dins d’un carret ja justifiqui tot el procés dona sentit a una pràctica que s’allunya de la lògica de la immediatesa.
La màgia d’esperar en un món immediat
Un dels elements centrals d’aquest retorn és el temps. En un context dominat per la rapidesa, l’analògic obliga a esperar i això es percep com un valor. La Raquel, treballadora de DubbleLab, descriu aquesta experiència com una màgia que el digital no pot oferir: “El fet de no saber com quedaran les fotos fins dies després transforma la fotografia en una experiència més emocional“.
Aquesta espera no és només tècnica, sinó també simbòlica. En un món en què tot es veu al moment, haver d’esperar genera expectativa i reforça el vincle amb el resultat final.
Imperfecció, textura i autenticitat
La recerca d’una estètica diferent és un altre factor clau. González defensa que les fotos analògiques tenen “ànima”, en contraposició a unes imatges digitals que considera massa perfectes. Aquesta imperfecció —ja sigui en forma de gra, errors o llum inesperada— és precisament el que atreu la gent.
Sáez coincideix que hi ha elements impossibles de replicar digitalment, com el gra o la textura física del film. Fins i tot destaca: “Cada carret és únic: factors com el seu estat o conservació fan que el resultat sigui irrepetible, cosa que reforça la sensació d’autenticitat”.
