La irrupció del coronavirus ha suposat un repte per al sistema públic de salut. No només per atendre els malalts de covid-19, sinó per continuar tractant la resta de malalties de la població. És el cas de la diabetis tipus 1. Abans de la pandèmia, estava en marxa el desplegament per finançar els sensors de glucosa a totes les persones amb aquesta patologia crònica. Durant el 2020 es va alentir el procés, però no es va aturar.
Ara per ara, el 40 % de les persones amb diabetis tipus 1 de Catalunya ja tenen el sensor finançat per la sanitat pública. I de fet, continua avançant aquest 2021 amb l’objectiu d’arribar al desplegament total entre les prop de 13.000 persones que encara l’esperen.
Millores en el control
El sistema de monitoratge de glucosa funciona amb un sensor que la persona amb diabetis tipus 1 s’implanta al braç. Amb el mateix telèfon mòbil es pot escanejar i, en qüestió de segons, mostra el nivell de glucosa en sang i la tendència per als propers minuts sense necessitat de punxar-se als dits. Fins i tot disposa d’alarmes que avisen en cas d’hipoglucèmia o hiperglucèmia, segons el model. Cada dispositiu s’ha de reemplaçar per un de nou cada 14 dies. Cadascun costa 60 euros i, per tant, la despesa mensual mínima per portar-ne és de 120 per persona. Tot i que és un esforç econòmic, hi ha pacients que opten per pagar-se’l per poder controlar-se.
És el cas de Mercè Figueras. Té diabetis tipus 1 des de l’any 1997. No nota les baixades de glucosa i, en conseqüència, ha patit tres comes diabètics. Finalment, l’any 2015, va decidir pagar-se de la seva butxaca els sensors per millorar el control de la malaltia. I ho va fer durant cinc anys, tot i que no ha estat sempre fàcil. “Va arribar la crisi, l’economia no era la mateixa, no et pots pagar els sensors”, explica.
Ho va dir al seu hospital de referència però tampoc no li finançaven el dispositiu, tot i que en el seu cas, el consideraven necessari. “Si no els puc pagar què faig, menjo o compro els sensors?”, es pregunta Figueras. Finalment, el setembre del 2020, el sistema de salut pública li va notificar que li finançava els sensors de glucosa.
Invertir per estalviar
Quan el finançament dels sensors de glucosa arribi a totes les persones amb diabetis tipus 1, el cost per a la Generalitat serà el d’uns 30 milions d’euros anuals, una despesa que l’Àrea Econòmica de Serveis Assistencials del CatSalut considera, més aviat, una inversió. “Compro resultats en salut que amb el temps poden acabar implicant estalvis molt importants per al sistema sanitari, si minimitzo les complicacions, minimitzo els tractaments futurs en termes de recursos sanitaris”, explica Rosa Vidal, tècnica d’aquesta àrea.
De fet, bona part dels riscos de la diabetis són a mitjà i llarg termini. Si la malaltia no es controla bé, en un període de 10 o 15 anys es poden produir complicacions com ara trasplantaments de ronyó, retinopaties o cardiopaties, entre altres. Amb l’ús del sensor i la millora dels nivells de glucosa, el risc de complicacions es redueix un 80 %.
Una tendència internacional
El finançament dels sensors és, de fet, la tendència que han seguit la majoria de països del nostre voltant. A casa nostra, l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC) ha capitanejat la reivindicació del finançament públic a Catalunya. “Guanyes un control terapèutic molt per sobre del que es portava anteriorment i la qualitat de vida d’aquests pacients es multiplica”, afirma el vicepresident de l’ADC, Rubén Celada. Aventuren que és, segurament, la gran revolució dels darrers 10 anys en diabetis.
