Indemnització: 6.000 euros per alumne i curs
Pares i mares de 10 escoles barcelonines – Santa Anna, Nabí, Costa i Llobera, Pompeu Fabra, Estel, Ginesta, Tàber, Cooperació escolar, Angels Garriga de i Betania-Patmos – i dues de Badalona – Jungfrau i Artur Martorell – han impulsat una demanda col·lectiva per reparar el dret d’escolarització en català, vulnerat durant el franquisme. La demanda s’empara amb el dret de petició establert a l’article 29 de la Constitució i s’ha fet d’acord amb “els principis de les Nacions Unides de veritat, justícia i reparació”.
Els signants demanen que el ministeri d’Educació, Cultura i Esport “repari els perjudicis causats per la discriminació lingüística”amb 6.000 euros per alumne i curs, el mateix cost que va fixar el ministre d’Educació José Ignacio Wert per garantir l’escolarització en castellà a Catalunya. La petició proposa que es calculi amb efectes de 1939 a 1979-80, quan es va transferir l’ensenyament a la Generalitat i es va poder normalitzar l’escolarització en llengua catalana.
Toni Poch, exdirector de l’escola Roda de Terrassa ha elogiat la iniciativa i l’ha valorada com una resposta a “la provocació de Wert”. A més, Poch s’ha mostrat indignat perquè després de 40 anys encara s’hagi de “seguir predicant pel que demanàvem l’any 1975”, una escola en català.
L’escola en català durant el franquisme
La carta posa en context la situació de l’educació durant la dictadura, en què tot el “sistema d’escola catalana va ser suprimit“, els mestres van patir represàlies i es va intentar “fer desaparèixer la llengua i la cultura” . El text indica que no va ser fins als anys cinquanta quan van començar a néixer les primeres escoles que van introduir el català al currículum, iniciatives de “resistència” impulsades per les famílies que van suposar un “gran esforç econòmic per als pares”.
En aquest procés l’Associació de Mestres Rosa Sensat, creada l’any 1965, hi va tenir un paper important. Segons Oriol Panyella, un dels impulsors de la iniciativa, l’entitat va “donar suport tècnic i ideològic a aquestes iniciatives d’una forma molt poc invasiva, mantenint el clima de llibertat per cada centre” i assessorant en aspectes de formació de professorat. Toni Poch, mestre i director de l’escola la Roda de Terrassa, remarca que l’entitat va ser “el niu d’on va sortir aquest col·lectiu per a l’escola pública catalana”, que lluitava per un projecte educatiu en català que també incorporés la renovació pedagògica.
Durant el franquisme van sorgir una vuitantena de centres de titularitat privada, la majoria cooperatives, que després es van agrupar al CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana). A partir de l’any 1983, quan la Generalitat va assumir les competències en educació, 71 escoles es van incorporar a la xarxa d’ensenyament públic de Catalunya, un 70% procedents de Barcelona i l’àrea metropolitana.
L’escola Nabí a Vallvidrera
Un clar exemple d’aquella època és Oriol Panyella, que juntament amb altres pares va impulsar l’Escola Nabí de Vallvidrera. Panyella afirma que les pares es van haver de “pagar l’escola en català” i demana al ministre Wert que es faci justícia i compensi les famílies.
Nabí va néixer a principis dels anys 70, quan van coincidir un grup de famílies que volia escolaritzar els seus fills en català. En trobar-se que no hi havia places disponibles en cap centre, van iniciar el projecte de Nabí, una cooperativa de pares que es va posar en marxa emparada primer per l’escola Taber primària i que va començar a treballar a partir de 1972 en terrenys propis a Vallvidrera.
La campanya, que ha rebut el suport de la Comissió de la Dignitat, ha tingut una trentena d’adhesions que espera ampliar través de l’adreça electrònica: catalaalescola@gmail.com.
