Afegeix betevé com a font preferidaFrancesca Cervelló té 63 anys i viu entre dos desnonaments. Després de perdre el pis a mitjans d’abril —on vivia des de feia 15 anys—, ara es refugia a casa de la Natàlia, una companya de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que també té una data de desallotjament propera. Per tot plegat, viu amb incertesa les properes setmanes: “Sempre penso en què passarà, és el pitjor que m’ha passat mai”.
Després de superar un càncer que li va afectar el rostre —i per això ens rep amb mascareta—, la seva situació va començar a trontollar quan el contracte de lloguer de l’immoble on vivia es va acabar i la caiguda de la moratòria de desnonaments va accelerar el procés per expulsar-la. Tot i intentar negociar amb la propietària, no ho va aconseguir i creu firmament que “volia que marxés sí o sí”.
Els primers 15 dies després del desnonament els va passar en un alberg que els serveis socials solen oferir en aquests casos, una alternativa, però, que també es va fer curta: “La residència són 15 dies, no hi ha més opcions”. Mentrestant, espera que la Mesa d’Emergència li adjudiqui un habitatge que per ara no arriba.
L’Ajuntament de Barcelona espera que aquesta adjudicació sigui possible en els propers mesos, ja que, segons el consistori, en va obtenir la valoració el març del 2024. A més, subratlla que la Francesca ha obtingut “dos informes de vulnerabilitat” —es refereix al càncer, que, segons el portaveu de la PAH, li va fer perdre la feina— i que “també s’ha fet sol·licitud de plaça en apartaments tutelats per a persones grans”.
“Intenten treure’s la pobresa de sobre”
Les entitats que li donen suport alerten que aquest no és un cas aïllat. Juanjo Ramón, portaveu de la PAH, assegura que cada vegada hi ha menys recursos per a les persones que pateixen un desnonament i critica, sobretot, que falta voluntat per part de les administracions: “L’Ajuntament l’única resposta que dona a les famílies desnonades són dos dies al CUESB i 15 dies de pensió, i després tira la gent al carrer“.
Ell és conscient que deu ser difícil assumir el cost de les pensions, però també exigeix que les vies per reallotjar les persones vulnerables arribin. De fet, adverteix que ara “l’únic que té la Francesca és la solidaritat de les seves companyes“. Tot plegat, a més, “en un moment àlgid de la crisi de l’habitatge”, que encara fa més complexa la situació. En definitiva, creu que l’Administració no fa suficient perquè “intenta treure’s la pobresa de sobre”.
Una alternativa que caducarà
Tot i ser un sostre segur, viure al pis de Natàlia Aquino té data de caducitat, perquè ella també té una ordre de desallotjament per al 15 de juny. Assegura que l’antic propietari la va enganyar amb un contracte fals i ara consta que ha estat ocupat sense saber-ho: “Em van dir que no em podien fer el contracte i jo pagava en efectiu”.
Quan va anar a comissaria per denunciar-ho, va resultar que ella havia estat ocupant l’immoble des de feia tres anys i assegura que els policies la van aconsellar perquè deixés de pagar. Qui li llogava el pis no n’era el propietari, almenys en aquell moment, però més tard sí que ho va ser. Per això la Natàlia va rebre una denúncia per impagament, raó per la qual ara ha de marxar del pis.
Va conèixer la Francesca a la PAH i van connectar perquè es trobaven en una situació similar. Ara el futur és incert per a la parella, que, amb l’experiència prèvia, no espera rebre cap solució més per part dels serveis socials: “Et diuen que t’has de buscar la vida“.
