Ara fa uns dies es van anotar els gruixos de neu més destacats de la temporada als Pirineus, un fet que es produeix habitualment entre finals d’hivern i principis de primavera. De forma similar, al pol Nord, a finals d’hivern, és quan se sol enregistrar la màxima extensió de gel marí. Segons va publicar el Centre Nacional de Dades de Gel i Neu (NSIDC), el 17 de març es va enregistrar la màxima superfície glaçada de la temporada a l’Àrtic, amb una extensió de 14,48 milions de quilòmetres quadrats.


Es tracta del segon any amb menys gel a finals d’hivern, com a mínim des del 1979, any en el qual es van iniciar les mesures de l’extensió de gel marí mitjançant satèl·lit. Segons els càlculs del NSIDC, realitzats a partir de les dades de l’agència nord-americana NOAA i la NASA, es tracta d’una superfície un 7,3 % inferior a la mitjana del període 1981-2010. El rècord, pel que fa a mínima extensió de gel marí a finals d’hivern, es va produir l’any passat, el 2017. Malauradament, crida l’atenció el fet que els quatre anys amb menys gel marí a finals d’hivern s’han anotat precisament els darrers quatre anys.

Pel que fa al gel marí de l’Antàrtida, durant el mes de març va ser un 12,4 % inferior a la mitjana del període 1981-2010, el setè més baix des que se’n tenen registres. El mínim d’extensió marina anual pel que fa al gel marí d’aquest àmbit es va produir durant el mes de febrer.

Més neu de l’habitual a l’hemisferi nord

Paradoxalment, segons les dades de l’agència nord-americana NOAA, l’hemisferi nord tenia molta més neu de l’habitual durant el mes de març. Es tracta de la tretzena extensió de neu més gran anotada en el darrers 52 anys, la més gran des de l’any 2011. En el cas de l’Amèrica del Nord es tracta de la cinquena més extensa -la més gran des del 1978-, i en el cas del continent eurasiàtic és la 22a més gran.

Pel que fa a Europa, aquesta extensió de neu superior a la mitjana té relació amb el fet que el març va ser, novament, més fred de l’habitual.