JOSEP VILAJOANA, degà del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya "Hi ha moltes entitats que gestionen de forma privada o concertada serveis de salut o de salut mental que es veuen pressionats per fer un tipus d'atenció molt més massificada que fa uns quants anys. Això en un moment en què el pressupost es veu molt afectat és una retallada més sobre el que ja afectava el treball més excel·lent de la salut mental. Hi ha un marge de maniobra per als professionals que vol dir una sobrecàrrega i fer feines que sovint estan mal remunerades i, per tant, preservar la qualitat de l'atenció en benefici dels ciutadans. Però, és clar, això té un límit. En aquests moments ja hi ha molts professionals que pateixen els mateixos malestars que els ciutadans als quals han de tractar i que estan en una situació precària, mal pagada i sota l'amenaça de quedar-se sense feina." Augmenten els estats d'ànim depressius "L'habitual són persones que treballeven poc o molt i que es queden o bé sense feina, o bé amb l'amenaça de perdre-la. Això fa que hi hagi conseqüències socials (estem disposats a acceptar pitjor preu, pitjors condicions laborals, etcètera), per tant hi ha un efecte de submissió que té conseqüències psíquiques. La persona que es queda sense feina passar per l'estadi de pensar que de seguida en trobarà una altra, però quan passa un temps i això no és possible passen a un estat d'ànim que des d'una orientació es qualifiquen de depressions o si ho qualifiquem diferent, un estat d'ànim baix. Una persona que es queda sense feina, l'amenaça de ser desnonat, i que potser familiarment té dificultats de salut no ateses, és molt dificil de resistir. Ens arriben comentaris de col·legiats que consideren que pagar una quota és una dificultat important, que la psicologia encara està considerada un luxe en aquesta societat i que, per tant, a l'hora de prescindir d'alguna cosa, les necessitats bàsiques no inclouen els tractaments psicològics, se'n prescindeix i els psicòlegs queden amb un ventall més petit de possibilitats: menys pacients i a menys preu, una situació tan difícil com la que viuen altres ciutadans. Allò que és agut i molt greu és inevitable que s'atengui, però les que no arriben a aquest dintell no s'atenen. Una de les posicions del Col·legi de Psicòlegs seria la de donar importància a la prevenció no només de transtorn greu sinó d'aquelles situacions que sumades finalment acaben en un episodi que potser no és diagnosticable sinó que és un episodi greu de la vida quotidiana com pot ser un suïcidi, una actitud violenta, la crispació, etcètera. És evident que aquestes situacions queden sense atendre moltes vegades."
