Dos voluntaris expliquen l’estancament dels refugiats a Idomeni

MARTÍ RENAU, periodista voluntari a Idomeni "El primer que impacta és l'olor. Volen anar ràpid per fer el foc, ja sigui per escalfar-se o per cuinar-se, i cremen molts plàstics, cremen mantes que els sobren, cremen pals de tenda, el que sigui, per poder accelerar el foc." ÁLVARO RUIZ, bomber voluntari a Idomeni "Veus nens per tot arreu. Nens jugant, nens que arrosseguen un 'carrito' amb un altre nen, gent que arrossega una caixa que està carregada amb pedres. Vull dir que hi ha nens per tot arreu al campament. I cues per tot. Allà fan cues d'hores per agafar unes sabatilles i potser no són ni del seu número, però són els que hi ha, cues per anar a buscar menjar." MARTÍ RENAU, periodista voluntari a Idomeni "Jo, per exemple, havia vist, famílies senceres i no de quatre persones, sinó de 30 persones amb nens petits, amb bebés, amb gent gran, a la nit, a les 10 de la nit per exemple, tots amb les motxilles posades, amb l'abric posat, una mare cordant-se el seu bebè al davant. I on aneu? Cap a Macedònia i anàvem a intentar creuar. Amb alguns joves que havia parlat, per exemple, els havíem arribat a apallissar, els havíem tret mòbils, diners, fins i tot, alguns ens els vam trobar sense sabates. Un em va arribar a dir que quan va arribar a Idomeni després del seu viatge cap a Macedònia, quan va tornar, va dir que estava encantat de tornar ser a casa. Òbviament ja han perdut totes les esperances cap a Europa." ÁLVARO RUIZ, bomber voluntari a Idomeni "Jo he marxat d'allà i no sé què passarà amb aquesta gent. Marxo d'allà i jo marxo, intento fer la meva vida aquí, tot i que el cap encara estigui allà a vegades. I no saps. És aquesta ràbia, aquesta impotència de dir: Allà què? 10,15, 8 mil persones que què? És complicat. És dur de gestionar."