Que el cuidador domiciliari no hagi d’assumir en la seva vida particular els espais per desconnectar i tingui més coneixement sobre els recursos que ofereixen les administracions i les empreses privades. Aquestes són algunes de les conclusions de l’estudi sobre els cuidadors domiciliaris de Barcelona elaborat per la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull arran d’un encàrrec de Mèmora.

Una dona d’entre 40 i 49 anys, de nacionalitat espanyola i que es dedica a la cura de persones grans a domicili per necessitat econòmica. Aquest és el retrat robot dels cuidadors domiciliaris de Barcelona, segons un estudi elaborat per la Càtedra Ethos a partir d’una mostra de 100 persones.

Guillem Martí, sociòleg col·laborador de la Càtedra Ethos, afirma que l’estudi recull ” testimonis importants d’una realitat oculta que va a més” i permet extreure, sobretot, conclusions de caire qualitatiu. Un dels aspectes que els ha sobtat, explica Martí, és “la manca de consciència per part dels cuidadors” que existeixen recursos organitzats per administracions i empreses destinats a desconnectar, que es poden demanar i reivindicar, de manera que desfogar-se no sigui una activitat que fan els professionals en la seva vida particular.

L’estudi ha detectat també una demanda de formació en aspectes de salut mental i deterioraments cognitius, en què els cuidadors admeten que no disposen d’eines per respondre en determinades situacions. Les altres necessitats que han sortit a la llum són de caire material, com la falta de recursos de les llars com la poca accessibilitat o la manca de materials, per exemple, d’infermeria. Martí també destaca una demanda important de millores laborals, tant pel que fa al sou com als horaris.

Juntament amb l’estudi s’ha fet pública l’Ètica del cuidador domiciliari professional, una guia que, segons el filòsof Francesc Torralba, és “necessària per subratllar les bones pràctiques i garantir un bon tracte” de les persones grans, més encara si estan en situació de vulnerabilitat. Tot i que els cuidadors són un col·lectiu emergent, segons Torralba, “la dificultat més gran són la seva invisibilitat” i la manca de reconeixement social, i destaca la importància de les bones relacions interpersonals: els bons cuidadors fan “un treball molt artesanal, diari, de construir aquella obra d’art”.