Manuel Armayones és doctor en Psicologia i investigador de l’eHealth Center de la UOC, a més de professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació. Per a aquest acadèmic, la crisi sanitària i el teletreball forçat ha provocat estrès i ansietat a una part important de treballadors que, davant d’una situació excepcional, han hagut d’adquirir en molt poc temps noves competències. Com a solució, aposta per una higiene digital correcta, que distingeixi clarament els horaris de cada activitat. En un moment, diu, en què les fronteres entre allò públic, privat i laboral s’estan desdibuixant.
Entre un 35 i un 40 % de les persones diuen que tenen més sensació d’ansietat i estrès que abans
La pandèmia ha accelerat l’ús de les tecnologies digitals. Sembla que hi ha força consens en afirmar que a molts treballadors això els ha provocat estrès. Té dades que ho corroborin?
La resposta seria sí. En molts casos ha provocat estrès. Hem participat en un estudi dirigit per la Universitat Autònoma de Barcelona en què han col·laborat investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya i altres universitats, que posa de manifest que entre un 35 % i un 40 % de les persones diuen que tenen més sensació d’ansietat i estrès que abans.
Què és el que passa? Que en molts casos hem donat per suposades moltes coses. Primer, que tothom tenia un nivell equivalent d’alfabetització digital. És a dir, que hi havia el mateix nivell de domini de les noves tecnologies, i això és una fal·làcia. Quan parles dels joves, dels nadius digitals, sembla que ja neixin amb coneixements. No és així. Com tothom, n’han d’aprendre. En l’àmbit educatiu, en el d’assistència mèdica, de professions que han pogut, en certa mesura, fer un treball en línia, doncs també s’ha posat de manifest que hi havia mancances. Per què? Doncs perquè no hi ha hagut progressió sinó una acceleració. I això ha generat a moltes persones una percepció de càrrega.
Però la tecnologia no ens hauria de facilitar les coses?
En molts casos, la idea que la tecnologia facilita la feina, òbviament és certa i òbviament ha de ser així. Una tecnologia que no facilita les tasques diàries no té sentit ni segurament té futur.
A algunes empreses de Silicon Valley utilitzen l’anomenat disseny persuasiu, terme creat pel professor de la Universitat de Stanford, el doctor B.J. Fogg, que ha desenvolupat el Behaviour Fogg Model. En aquest model es basen una part de l’efecte persuasiu de les aplicacions que més utilitzem diàriament. Aquest acadèmic ho explica molt fàcilment. Diu que si es vol un comportament determinat, com ara implementar a l’ordinador personal el certificat digital per fer una signatura electrònica de primer, cal un nivell de motivació adequat. En aquesta ocasió seria alt perquè si no puc signar el meu contracte laboral amb aquest sistema, no cobraré la nòmina. Però, i això és encara més important, també ha de ser fàcil. És a dir, o es dissenya més fàcilment i amb dos clics puc tenir el programari instal·lat o se se’m dona formació perquè ho pugui fer sol d’una manera ràpida. Això a hores d’ara no està passant a moltes aplicacions.
Les videoconferències també són culpables de l’estrès?
La fatiga de videoconferència, l’estar moltes hores seguides assegut mirant una pantalla mentre es produeixen situacions com ara “aquest no se sent, a aquest altre no li funciona la càmera, aquell no pot compartir pantalla…”, tot això genera un estrès addicional. Si ho ajuntem tot plegat i a més en un entorn en el qual espai laboral i privat es barregen, el nivell d’estrès augmenta.
S’estan desdibuixant les fronteres entre el món laboral, entre el que és públic i el que és privat?
Sí. Absolutament. Qualsevol psicòleg li dirà que és molt important poder fer aquesta diferenciació entre la nostra vida professional i laboral. I això també està relacionat amb l’alfabetització digital perquè de vegades no és culpa de la tecnologia, sinó de la responsabilitat de cadascú. Hi ha maneres de dir “jo em marco un horari, poso una alarma o li dic a la família que m’estiri de l’ordinador i després de treballar les meves vuit hores, acabo”. Hi ha gent que ho fa d’una manera natural i no li costa gens i hi ha persones que han de demanar ajut psicològic. Algunes empreses ja estan implementant programes perquè la gent desconnecti per ser més productius l’endemà. Cadascú ha de tenir aquesta higiene digital i ser capaç d’aplicar-s’ho.
Estem en una societat que la construcció de la identitat d’un mateix, de qui soc, depèn de com em veuen
Cada vegada té més pes el reconeixement públic per relacionar-se amb els altres?
Estem en una societat que la construcció de la identitat d’un mateix, de qui sóc, depèn de com em veuen. El concepte que tinc de mi mateix depèn dels altres, i això està molt relacionat amb l’autoestima. En funció de com sigui el concepte de mi mateix, de si és positiu o negatiu, la meva autoestima serà positiva o negativa.
Som en un món en què, fruit també del desig de moltes companyies del sector tecnològic, està molt basat en què jo tingui una experiència positiva, que jo em senti bé. Que la meva autoestima augmenti. Tot això està provocat pel disseny i per una part de la societat que confon èxit en ser famós i necessita de molts amics virtuals, que el segueixin o li facin “likes” per millorar la seva autoestima.
Com es podria solucionar això? Doncs la fórmula és la de sempre. Anàlisi crítica, educació i saber que això forma part de disseny d’algunes multinacionals molt importants que han aconseguit que la tecnologia no sigui neutra. Tenen com a principal objectiu mantenir-nos quan més temps més millor dins les xarxes perquè facilito més dades i, per tant, més possibilitats de rebre anuncis i generar més diners. Com ho fan? A través de reforçadors positius, d’elements com els “likes”.
Canviaran coses en el sentit que poden aparèixer algunes fòbies, com ara la por al contacte amb l’altre.”
Les conseqüències de la por al contagi, cap a quins territoris s’està expandint?
Canviarà la manera de relacionar-nos, tot i que no arribarem a aquesta idea de ser com els suecs, de ser més tancats, més de casa. A les cultures llatines, amb aquest temps mediterrani, ens costa més recloure’ns. Això ja s’ha vist en l’evolució del desconfinament. Canviaran coses en el sentit que poden aparèixer algunes fòbies, com ara la por al contacte amb l’altre. Només hem de veure què passa quan ens creuem amb algú que no porta mascareta i, a més, està a prop nostre.
Per altra banda, els humans ens acostumem a pràcticament tot. Quan la mascareta sigui optativa, molta gent encara la portarà perquè estem interioritzant aquest hàbit i cada vegada ens adonem menys que la duem. Fins i tot ens sentim insegurs si no ens la posem. És un exemple que s’entén molt ràpidament si recordem quan es va fer obligatori l’ús els cinturons de seguretat dels cotxes també per ciutat. Abans costava de cordar-se’ls i ara tenim sensació d’inseguretat si no ho fem.
D’aquesta fragilitat, també han sorgit elements positius, com ara la necessitat i percepció de mantenir una sanitat pública de qualitat, que doni servei a tothom.”
Com serem després de la pandèmia?
Una companya de la universitat, la Marina Garcés, afirma que no és cert que ara ens haguem adonat de la nostra fragilitat. La fragilitat ha existit sempre. Per exemple, milers de persones a Catalunya viuen confinades amb situacions personals dures. No poden sortir al carrer, per problemes de discapacitat invalidant, per malalties cròniques. D’aquesta fragilitat, també han sorgit elements positius, com ara la necessitat i percepció de mantenir una sanitat pública de qualitat, que doni servei a tothom, que ens protegeixi.
D’aquesta crisi cadascú en sortirà com pugui. Haurem après moltes competències. A mi el que m’agradaria pensar és que sabrem distingir molt bé quan toca virtual i quan toca personal. Sabrem posar cada cosa a cada lloc. De tot plegat, cadascú haurà de treure la seva pròpia lliçó. Per alguns serà positiva. Per d’altres, desgraciadament, no ho serà.
